Serenitat?

octubre 25, 2020

Cal recuperar-la. El nostre món està cada dia més complicat. Pandèmia?

Als que tenen poder els interessa tenir-nos agafats pel morral. No en teníem prou per a sobreviure en aquest mon de frustació i migradesa i vet aqui que de cop, arriba la pandèmia que, alguns fan servir d’escut per dominar-nos. No ho dubto gens. Volen fer-nos creure que el món s’acaba, si no fem bondat…

Sempre hi ha hagut desastres com aquest a la història de la Humanitat. La diferència rau en que, anys enrera, no hi havia com fer-ne difusió i espantar tothom, de manera especial als més grans.

La por és, des de sempre, el pitjor enemic, el mal més dolent que ens pot afectar: por dels veïns, de tocar una carta que t’arriba al correu, d’obrir la porta per atendre algú, trobar qui que et demana ajut quan camines pel carrer…

Recuperem la vida, el bon fer, el seny que en altres moments hem demostrat tenir. Serenitat per seguir endavant i encomanar l’alegria de viure en aquest mon estrafolari que, plegats hem construït.

No oblidem que el què avui en diem pandèmia abans ho dèiem amb altres paraules: hi ha una passa de tifus, de poliomielitis, de xarampió, de tuberculosi, malalties que abundaven quan jo era petita i s’emportaven molts joves i infants.


Apoyo la ley para salvar los bosques

octubre 25, 2020
Vamos a asegurarnos de que se apruebe — haz clic para participar en la consulta oficial de la UE antes de que termine el plazo. Cada firma ayudará a los legisladores a sacar la ley más ambiciosa posible para proteger los bosques. ¡Hagamos un ruido atronador!
Eso significa que nuestras selvas tropicales, junglas y masas forestales están siendo destruidas para dejar cada vez más espacio al ganado, al aceite de palma y a la soja.
Ahora mismo, la Unión Europea está considerando una nueva ley para prohibir cualquier producto vinculado a la deforestación. El mercado de la UE es tan gigantesco que, si se aprueba la ley, las empresas más grandes del planeta se verían obligadas a cambiar, transformando la cadena de suministro mundial y contribuyendo a salvar nuestras masas forestales, humedales y manglares.   
La Tierra necesita esta ley — ¡así que asegurémonos de que se apruebe! 
Esta no es una petición normal. Estarás firmando una consulta oficial de la UE. Cada firma contribuye al propósito de los legisladores de aprobar la ley más ambiciosa posible para proteger los bosques. Hagamos un ruido atronador. Haz clic para sumar tu voz y reenvíasela a todas las personas que puedas.
La deforestación era un problema grave hace una década — ahora es una emergencia planetaria. Los bosques nos proporcionan oxígeno, protegen el clima y son el hogar del 80% de la vida terrestre. Y aún así están siendo totalmente destrozados.
¡Pero ahora por fin podríamos tener una ley para salvar estos árboles!
Este nuevo proyecto de ley podría prohibir la venta en toda la UE de los productos que están acabando con los bosques, recortar los enormes beneficios obtenidos de la destrucción de las masas forestales, de las selvas tropicales y de los árboles que llevan siglos en pie, y sentar un precedente mundial.
¡Así que logrémosla! Por las junglas, los jaguares, los orangutanes, los gorilas y las millones de personas que viven en los bosques del mundo — y por cada vez que hayas admirado un árbol — suma tu nombre ya a la consulta oficial:
Yo apoyo la ley para salvar los bosques
Unido, nuestro movimiento ha encabezado la carrera para salvar los valiosísimos últimos bosques de la Tierra: desde apoyar a las comunidades de la Amazonía que luchan por proteger su hogar de los ganaderos ilegales hasta recaudar fondos para la compra de una selva en Indonesia. Unámonos de nuevo ahora y ayudemos a romper la cadena de suministros que está destruyendo los últimos bosques de la Tierra.



Barça 1 Real Madrid 3

octubre 24, 2020

Cada vegada es més feixuc resistir un partit de futbol per TV. Responsables? Els arbitres! ben mirat se’ls hauria de canviar el nom. Arbitrar equival a dirimir què passa i, castigar, quan sigui pertinent. Ho fan? NO! Cerquem doncs un nom que els defineixi.

Tot i que el Barça no ha fet mèrits per guanyar, sí podien haver- hi ajudat aquelles faltes sublims que l’àrbitre que no ha xiulat contra els del Real com sempre i que podien modificar el resultat. També aquell pennalty dubtós al seu favor  que ha servit per marcar mentre que, l’infringit pels del Real Madrid al Barça claríssim no ha estat senyalat, el resultat podia ser diferent.

Enlloc de servir d’esbarjo, mirar aquests partits impulsen a l’enuig i a dir, un cop més, que hem de deixar de seguir-los. Deixen palès, com sempre, qui mana. Em ve a la memòria aquella dita catalana que hi escau: qui mana a can Ribot l’amo o el ….


La discapacitat. Ester Lara

octubre 24, 2020

Acció Directa. Jann-Marc Rouillan. Tigre de paper

octubre 23, 2020

Continuen perseguint Jann-Marc Rouillan per les seves idees. La justícia francesa li impedeix venir a presentar el seu nou llibre a Catalunya Acció Directa. Crònica política d’una lluita armada.

A principis de setembre d’aquest any, va sortir publicat en català el llibre de Rouillan que relata la història del grup armat Acció Directa i de tota una generació. Des de Tigre de Paper estàvem preparant una gira per poder fer presentacions a Catalunya del llibre (respectant les mesures sanitàries del moment), però ha estat impossible realitzar la gira perquè té una condemna per aplogia del terrorisme per unes declaracions que va fer i que la sentència va extreure de context.
La sentència és de 2018 i no pot sortir de l’estat francès sense una autorització expressa del jutge. La condemna era de tres anys i mig de presó domiciliària i acaba a mitjans del proper mes de gener. El motiu de la condemna és una frase en què va dir que considerava que els jihadistes que van cometre els atemptats de París eren “valents”, tot i que va afegir que rebutjava “la seva ideologia reaccionària”.
L’Estat francès ja el va empresonar durant més de 20 anys, però sembla que no en té prou. Ara no el persegueix per actes que ha fet sinó per les seves idees. Jann-Marc Rouillan té permanentment una lupa de la justícia posada sobre tot el que diu, i això comporta que no pot parlar lliurement del seu passat i explicar tot el què el va impulsar, juntament amb els seus companys i companyes, a prendre el camí de la lluita armada com a estratègia política revolucionària. Es demostren, doncs, una vegada més, els límits de les democràcies occidentals on la llibertat de pensament i d’expressió acaba on comença el qüestionament dels fonaments que sustenten el propi sistema.

Des de Tigre de Paper seguim treballant per fer possible que, quan millorin les restriccions de mobilitat de la pandèmia, poder portar aquest autor a presentar el llibre i no permetre que els qui el volen silenciar se surtin amb la seva.

Retrobar la vida, els amics, la família

octubre 23, 2020

Si féssim una enquesta a la població per tal que, en poques paraules, definís què es troba a faltar amb la Covid-19, crec que  la resposta seria unànime: recuperar els que estimes i vols a prop, sortir al carrer sense risc. És el pitjor malson saber-te esclau de l’allunyament de familiars i amics, de  no poder sortir a compartir amb ells les activitats de vida, caminar plegats, fer-se una forta abraçada, anar a prendre una cervesa i comentar allò que et preocupa i vols compartir, anar a un concert, al cine, a fer-la petar amb aquells que estimes.

Recuperar la feina, malgrat que molts treballen temps ha des de casa, que alguns avançats  havien estipulat fa anys i que avui és imprescindible. Poder moure’s sense mascareta i sense guants, vagis on vagis. Que la Seguretat Social que hem pagat des que tenim ús de raó fes, de forma gratuïta i sovintejada,  analítiques pertinents que evitarien contagis. Costa entendre que el representants polítics no tinguin cura total dels mestres públics, de manera especial dels de Secundària. Qui en té la responsabilitat? Sàpiguen que la història els jutjarà amb molta severitat.

Altre fet a controlar són les nits. Haurien de fer-ho les persones que estan al servei de la seguretat de tots, a nivell municipal. Evitaria contagis entre els joves que, després de passar-ho bé, porten el virus a casa. Per què no ho fan? La història els en demanarà comptes però molts altres ja no hi seran…

Som animals de costums, ens acomodem gairebé a tot però a mi, em costa aquest captiveri. Em deleixo per trobar els amics de vida, per xerrar, per seure a taula amb ells. Em dol no poder compartir reunions, concerts, anar al cine, al teatre…L’edat no perdona. Tampoc no goso agafar el tren per anar a Barcelona a veure exposicions, fer un vermut  o trobar-me amb amics per a discutir sobre el bé i el mal, com solíem fer sovint. Maleïda pandèmia que ens ha trastornat la vida, envejosa de saber com gaudim de l’amistat i companyia dels qui no viuen prop nostre.

Volem tornar a la quotidianitat, ser amos del nostre dia a dia, fer allò que ens plau a qualsevol moment, prop dels que estimem i ara en restem allunyats, jo diria, fora de joc. Fins quan? No oblidem que pandèmia és una expressió que ve del greg i, equival, a malaltia de tot el poble. Responsables? Nosaltres, els sers humans…Han arribat sempre rera de grans crisis, acompanyades de fenòmens greus provocats pel canvi climàtic. Les deu plagues d’Egipte, per exemple, van causar fenòmens greus. El desencadenant va ser, segons la història, una erupció volcànica.

I avui, a la Cuina de resistència farem un brownie. INGREDIENTS: Cinc ous, 220 grams de mantega, 200 grams de xocolata negra, 220 grams de sucre, 7o grams de farina i unes cullerades d’aigua.

Posarem a desfer la mantega a trossos en un vol amb la xocolata i unes cullerades d’aigua. Batrem els ous amb la batedora i hi afegirem el sucre, la farina i, finalment, la xocolata que tenim desfeta. Cal untar un motlle i abocar-hi la preparació. L’entrarem al forn uns 25/30 minuts. Podem adornar amb ametlles picades o nous.


Presos polítics a l’oblit. Llibertat ja!

octubre 22, 2020

És una trista i malaurada situació la dels nostres presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart des del 16 d’octubre de 2017. Van seguir poc després Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raúl Romeva, Jordi Turull i Josep Rull.

Homes sense pietat els han jutjat i castigat i, els mantenen allunyats de família i amics: No poden entendre la seva dignitat i resignació. Son virtuts que desconeixen.

Jordi Sánchez y Jordi Cuixart condemnats a 9 anys de presó. Oriol Junqueras 13 anys. Joaquim Forn 10 anys i mig. Dolors Bassa 12 anys. Raül Romeva 12 anys. Jordi Turull 12 anys. Josep Rull 10 anys. Carme Forcadell 11 anys i mig.

Un tal Lamela ha declarat en repetides ocasions, que pertanyen a un grup organitzat que duen a terme activitats subversives. Quins pebrots per dir ho educadament. Ah! i que podrien organitzar noves mogudes, activitats i concentracions multitudinàries. Aixó sí que és cert! Jo també hi era.

Jutges? On s’han format? Qui els ha instat a veure maldat on no n’hi ha? Tenen consciència? Qui els paga per a mantenir aquests judicis? Han propiciat que els seus fills hagin crescut sense que el pare juntament amb la mare, els ensenyessin a viure la vida. Com se senten els seus pares germans i amics allunyats per reial ordre.? Jutges que, manats pels seus superiors, els mantenen a presó fa més de tres anys! Les condemnes més petites son de 9 anys. Poden dormir? Clar… no poden escoltar la seva consciència perquè No en tenen. Estan sí a les ordres dels que manen i els tenen en nòmina. La història els recordarà com a malfactors a sou.

Amics empresonats: No us oblidem


KEEP CALM. Alfons Duran Corner

octubre 21, 2020

En el antiguo imperio persa, un mensajero era el encargado de comunicar el resultado de las batallas en las que su ejército intervenía. Si habían ganado, el mensajero era premiado y glorificado como un héroe. Si habían perdido, era muy consciente de que sería ejecutado inmediatamente, aunque él no hubiera tenido ninguna responsabilidad por la derrota.

Yo creo que si los comunicadores de los medios convencionales –que son los que alimentan a diario a la población con informaciones poco contrastadas– supieran que podían ser juzgados, serían mucho más comedidos en sus exposiciones.

Estamos hartos de que nos inunden con datos y más datos sobre la pandemia. Estamos hartos de la “temperatura” diaria. Estamos hartos de la gama de pruebas que hay en el mercado. Estamos hartos de los éxitos y fracasos de las vacunas. Quizás ellos no lo saben, pero la vida sigue y ocurren muchas cosas que no tienen nada que ver con el coronavirus. Y muchas de estas cosas (sorpresa – sorpresa) son positivas y nos van a generar un flujo de energía y bienestar. Y de esto último vamos cada vez más escasos.

Este disparo continuado de inputs negativos genera pensamientos a su vez negativos que nos producen malestar. Y ese malestar puede llegar a conformarse como un bloque permanente que inhiba un comportamiento natural.

Hay que ser muy cretino para creer que solo las malas noticias consiguen el interés de la audiencia. Hay que acabar con esta plaga de informadores, entrevistadores y especies similares que nos rodean.

Y como parece que están muy bien apalancados, mejor que los ignoremos (no ver ni escuchar más telediarios, informativos de radio y programas afines, recomendaba el sabio doctor Weil), y adoptemos nuestro propio camino para defendernos del tsunami.

En primer lugar, centrémonos en nuestro oficio, en lo que sabemos hacer, en lo que nos genera unos ingresos. Hagámoslo como si lo hiciéramos por primera vez y seguramente descubriremos algo nuevo. Hemos caído en la rutina y no nos damos cuenta del valor de lo que hacemos.

En nuestro tiempo libre, tratemos de distraernos en aquello que nos produce placer y que hemos probado en el tiempo que es satisfactorio para nosotros. El repertorio es tan amplio como la variedad humana. Hagámoslo también como lo haría un niño, sin apriorismos, sin prejuicios aprendidos.

Recordemos que somos seres vivos y la respiración es nuestro refugio y nuestro vínculo con la naturaleza. Cada uno a su modo, inspiremos y espiremos. Relajémonos, meditemos o simplemente cerremos los ojos y sintamos nuestro cuerpo sin más.

Modifiquemos el marco con el que analizamos los hechos. Las mismas cosas pueden verse de distinta manera, según las enfoquemos. Una anécdota nos ayudará a comprenderlo: Se cuenta que un investigador de mercados de una empresa de zapatos hizo una prospección por Centroáfrica a finales del XIX y regresó con la “mala noticia” de que la mayoría iban descalzos. “No hay negocio allí”, exclamó. Un vendedor analizó el tema y concluyó feliz: “Negocio seguro. Todo el mundo va descalzo”. Todo se ve según las lentes que uses.

Prestemos atención a las pequeñas cosas: el sabor de una copa de cerveza, la sonrisa de un niño, el olor de un cruasán recién hecho, el revoloteo de un pájaro, la mirada de un ser querido. ¿Cuánto hace que no nos ejercitamos en este sentido?

Aprovechemos, como haría un buen yudoka, la fuerza del adversario. La pandemia nos ayuda a simplificar, a reconocer cuáles son de verdad nuestros amigos, a centrarnos en nuestros intereses y no dispersarnos, a conocer los espacios más próximos, a aprender a estar solos.

Y lo repetiré, como ya lo hice el doce de marzo pasado, al inicio de la pandemia: “La vida tiene un componente de riesgo que debemos aceptar. Las nuevas generaciones occidentales están acostumbradas a vivir entre algodones, sobreprotegidas. No nos confundamos. Decían los clásicos que una vida libre de riesgo está lejos de ser una vida sana”.


Educació?

octubre 20, 2020

Sovint roman amagada i molts no la troben. Potser NO saben què és, no la saben buscar i dur-la a la pràctica. Per què ho dic? Surto a caminar cada dia, faig una ruta de 40/50 minuts. Sovint no trobo ningú. Avui m’han creuat dos nois i una noia i jo, com és natural, els he dit adéu siau. No s’han dignat respondre. No és la primera vegada que em passa. Inacceptable!

Costa d’entendre: educació zero, sensibilitat 00, humanitat 000. On hem arribat? No és aquesta la societat que hem intentat construir d’estima i servei envers tothom, també pels desconeguts. Serà que fem por als joves? És un menyspreu-oblit que no s’hauria de produir, tots ens necessitem, a tots ens agrada sentir-nos estimats respectats. De qui és la culpa?

Escola-família-amics…. tots hi estem implicats. Possem-hi remei!


Heribert Barrera et sento proper

octubre 20, 2020

Recupero un article escrit fa temps quan encara era viu, de l’entranyable amic de vida Heribert Barrera ara que molts volen deshonrar-lo. Ens faltes!

Sovint em demano com definir  l’Heribert…i,  crec,  que la paraula més entenedora és dir, que era un home encuriosit per tot, de manera especial, per tot allò que fa referència a la Cultura i a Catalunya.

En algunes ocasions ell mateix s’en recriminava: “he volgut fer  massa coses i la dispersió m’ha impedit entrar-hi a fons.”

Escoltar l’Heribert, era sempre una lliçó magistral.

Tenia una autèntica memoria histórica, malauradament oblidada per molts ciutadans.

Des que el conec, fa una pila d’anys, he tingut sempre una gran competidora: Catalunya,  ha sigut  la seva eterna amant…

Déia, anys ha: Quan parlem d’independència, volem dir ser un Estat més, dins la Unió Europea, amb totes les cessions de Sobirania que aixó pugui comportar.

Que amb Espanya, “No tenim cap garantía de supervivencia nacional. Assegura el manteniment de les Institucions democràtiques, però NO el de la Cultura i la Llengua.”

Lamentava la crisi de la Democràcia i dels partits, que, segons Heribert,  “te molt a veure amb la Llei electoral que, NO tenim”.

També es dolia pel fet de que, molts dels que fan política, “No hi son obeint l’impuls de servir el país, sinó que, per fer carrera.”

Lógicament, els seus pensaments i idees no eren ben vistos per molts…

Estimava Barcelona, ciutat que sentía seva. Coneixia pam a pam carrers i places. La volia “neta polida, deslliurada i feliç”. Li agradava recórrer la ciutat, veure la gent en el seu entorn.

L’Heribert ra un home tendre, generós,  afectuós, però capaç de tancar-se a pany i clau un parell de dies per escriure, i desparéixer del món, quan tenia d’acabar algún treball,  no cal dir que pensant sempre amb el seu país.

Tenia moltes dèries, alguna desconeguda per a molts com la de pujar muntanyes. Havia fet força cims, i se’n vantava…

Estimava la música, la familia, els amics però, per damunt de tot, els llibres… Muntanyes de llibres, milers de llibres en diferents llengües, que estic intentant clasificar, i no se si m’en sortiré.

L’Heribert era un home esperançat amb els joves. Culpava a la societat i a la política, de no saber-los engrescar.


A %d blogueros les gusta esto: