blog de Montserrat Ponsa

Quan més els necessites desapareixen. No cal dir que rumies per què? què he fet malament i que no em consti ni ho sàpiga?

La vida mai és com la voldríem. Jo només li demano salut, amor, generositat dels uns pels altres. A mesura que vas creixent necessites més abraçades, més caliu dels teus…Aleshores és quan em demano, hauré fet quelcom que no els ha agradat? No em consta però vull saber-ho.

Només enraonan la gent s’entèn, aquest do del qual molts deconeixen la seva importància. Enraonar no és per babardejar ni criticar. Diu el refrany que: enraonant la gent s’entèn.

Si aquesta asseveració no és certa, millor seria convertir-se en gat o gos i, anar a raure a casa bona on es preocupessin de tu… Jo, però, no vull ser gós ni gat. Trepitjo terra ferma, com a la foto -son els meus peus- i tot ha de tenir solució

No deixem de caminar! Com diu el refrany: tot està per fer i tot és possible… si ens ho proposem.

La Rita i el Guiu els meus primers besnets han crescut. Jo també, la vida sgueix…

Quan la por segueix essent el pitjor enemic, recordar és quelcom que ningú ens pot robar mentre puguem raonar, aquest be que molts no volen reconèixer. És el principal aliat que tenim per seguir caminant …

Por de caure malalt i ser una càrrega pels del teu entorn -per a mi la màxima preocupació que m’amoïna i sovint em treu la son-. Tots tenim obligacions i, per a viure en societat, cal que tothom s’arremangui i es posi les piles, que la majoria porten descarregades i, s’han de recolzar amb als demés.

Intenteu memoritzar, per a no tornar caure en els mateixos errors que fèiem abans de l’arribada de la Covid a la que ens agradaria acomiadar i demanar se n’anés lluny, on no trobés ningú per maltractar.

Penseu en la vostra infantesa, ara que alguns som els més grans de quatre generacions: tenim fills, nets i, besnets. Comenteu els hi què fèiem per entretenir nos quan només teníem imaginació i posàvem en pràctica aquells nostres pensaments i els convertíem en jocs, en històries que, avui, ja no es porten.

Avui es compra tot! Clar, els que tenen capacitat per a fer-ho, mentre d’altres, una immensa majoria, segueixen inventant, jo diria, que gaudint de la ciència que els ha donat motius per crear en aquest S XXI

Agreujada per la Covid 19, farts de resistir i sobreviure, hem corroborat la necessitat-ugència de l’ntercanvi d’idèes, d’il-lusions i, per què no, d’esperances amb parents i amics, a l’avantsala d’un futur immediat que costa endevinar com serà. No l’albiro generós, ni atractiu. Tant de bo m’equivoqui!

Alguns, entre els quals em compto, hem aprofitat aquesta llarga reclusió a casa, lluny de parents i amics, per a fer balanç de la nostra existència. Hem repassat temps passats, com vivía la ciutadania en els nostres pobles i ciutats. Què menjava, com es vestia. Com es movia, com vivia i s’allotjava la gent fins arribar a la grandesa -que deia De Gaulle- amb les múltiples necessitats creades per aquell nomenat estat del benestar que gairebé tothom va dur a terme i beneïr, al qual mai em vaig sentir integrada.

Com deia el líder mexica Zapata «la terra és del qui la treballa» i, hi afegia vull ser esclau dels principis, no dels homes, pensaments que secundo. El prolongat aïllament ens ha ajudat a esbrinar molts perquès… però la gran majoria, resten sense resposta. Mutisme obligat i beneït pels que dirigeixen el món. Però, aquesta prolongada falta de contacte humà ens ha fet descobrir alguns perquès…

S´ha acabat també el mimetisme: fenòmen que consisteix en el que un organisme s’assembla a un altre amb el qual no guarda relació i obté així alguna mena de benefici, segons diu el diccionari. Personalment, no accepto aquesta manera de fer.

Com serà el futur de la Humanitat rera aquesta etapa que s’ha endut parents i amics, de manera especial els més grans i delicats? Caldria esbrinar el responsable d’on va sortir el el verí inoculat, qui i com s’ha expandit. Mans malèvoles i cors durs que hauran de rendir comptes a la humanitat en algun moment, quan els que dirigeixen i mouen el destí del món ho autoritzin. Molts, però, ho tenim clar, ens guardarem però de manifestar-ho. Només em pregunto cada dia quan vaig al llit: «Poden dormir tranquils els responsables de tanta maldat?

Recuperem la vida sense disbauxes ni accions que son prescindibles. Pensem en aquells que ho han perdut tot i necessiten ajut arreu. M’esborrona llegir què li paguen a alguns jugadors de futbol. Demanaria que, com a mínim, no se’n fes l’enrenou que se’n fa. Parlen d’unes quantitats que els hauria d’avergonyir nomenar. No callem davant qualsevol injustícia que puguem detectar. Denunciem-la a les autoritats pertinents perquè hi posin remei sense esperar el pitjor.

I avui a la Cuina de resistència, mandarines, poma escalivada, nous i formatge. Son postres nutritives i delicioses que casen molt be rera qualsevol àpat

INGREDIENTS Mandarines, formatge, poma escalivada, dàtils, nous.

Netejarem de pell les mandarines i una la deixarem sencera. De l’altra guardarem uns quants grills, que col.locarem de forma vistosa en una plata i acompanyarem amb el formatge pertinent, més una poma escalivada, uns quants dàtils i nous A mí, m’agraden tots els formatges però el brie, hi casa molt be.

Quan la por segueix éssent el pitjor enemic, recordar és quelcom que ningú ens pot robar mentre puguem raonar, aquest be que molts no volen reconèixer. És el principal aliat que tenim per seguir caminant …

Por de caure malalt i ser una càrrega pels del teu entorn -per a mi la màxima preocupació que m’amoïna i sovint em treu la son-. Tots tenim obligacions i, per a viure en societat, cal que tothom s’arremangui i es posi les piles, que la majoria porten descarregades i, s’han de recolzar amb als demés.

Intenteu memoritzar, per a no tornar caure en els mateixos errors que fèiem abans de l’arribada de la Covid a la que ens agradaria acomiadar i demanar se n’anés lluny, on no trobés ningú per maltractar.

Penseu en la vostra infantesa, ara que alguns som els més grans de quatre generacions: tenim fills, nets i, besnets. Comenteu els hi què fèiem per entretenir nos quan només teniem imaginació i posàvem en pràctica aquells nostres pensars i els convertíem en jocs, en històries que, avui, ja no es porten.

Avui es compra tot! Clar, els que tenen capacitat per a fer-ho, mentre d’altres, una immensa majoria, segueixen inventant, jo diria, que gaudint de la ciència que els ha donat motius per crear en aquest S XXII

Imagineu un món, una vida sense amics? Els amics son un regal que no tothom té ni tothom sap donar. La família et ve donada, els amics els has de trobar-escollir, conrear, gaudir de la seva amistat a la que no cal dir has de correspondre, si no vols es trenqui aquesta meravellosa paraula: amics…

Amics de vida, alguns dels quals, de manera especial els que son més grans ens van deixant sols i, tot es fa més difícil de suportar. No tinc res en contra els joves, m’agrada escoltar-los, alguns però no tenen res a veure amb nosaltres i els nostres fer-pensar. Alguns ens veuen fora assenyats, antigalles, quan parlem de segons quin tema. Ah! I ho volen tot al moment, no hi ha espera que valgui. Nosaltres ho vam tenir de gruar amb paciència i bon fer per aconseguir-ho. La constància ha estat, per a mi, una manera d’actuar

Massa es recorden de tu quan hi ha alguna data senyalada, aniversari, sant o, perquè necessiten quelcom. Jo solo respondre: gràcies, agraeixo la teva trucada però, preferiria abraçar-te… ha estat avui frase sovintejada amb aquells que, de lluny, m’han trucat per telèfon amb motiu de la verge de Montserrat.

La nostra generació ha sofert tants canvis que, ja no se amb quins em quedaria i de quins prescindiria.

Aquests que fan tantes tertúlies i tabarres en directe, haurien de tocar aquests temes que ens interessen a tots. No, algunes de les bajanades que no fan mal, però entretenen als que ho veuen i, sobretot, perque no els obliguen a pensar, a discernir sobre temes actuals a benefici del món, del futur.

Tinc clar, des que tinc ús de raó -d’aixó fa ja molts anys-, que el futur serà segons el dibuixem nosaltres… Malauradament massa fan l’orni i no volen immiscuir-se en aquest projecte de l’esdevenidor nou, que ens espera, i que al menys a mi em fa por no serà com el voldríem, de tots i per a tots els que habitem aquest planeta que comença a rovellar-se i hem de prendre solucions, de forma ràpida, evitant que l’òxid no s’acceleri i faci molt mal.

Tots podem fer quelcom per evitar-ho, al menys, per procurar retardar l’oxidació d’aquest univers que, entre tots hem maltractat i ara, preten tornar-nos la pilota en tant que revenja. Ve a tomb aquella sovintejada frase nostra Tot està per fer i tot és possible… només colze a colze amb parents i amics aconseguirem que els nostres projectes arribin a bon terme per aquest món global que, si quedem quiets i muts, se n’anirà en orris sense fer escarafalls

Diuen els entesos: Les rutines serien aquelles activitats que es realitzen de forma regular i de manera sistemàtica i acostumen a tenir un caràcter ineludible. En quan als hàbits serien les activitats que es realitzen per acomplir amb les rutines. Al sistematitzar aquests hàbits i incorporar-los en les rutines ens sentim segurs en la manera d’actuar davant diferents situacions. Diuen els entesos que les rutines i hàbits són molt importants a l’escola, permeten configurar el context educatiu mitjançant la seqüenciació espacial-temporal del dia a dia dotant-lo d’un marc segur per als infants.

Jo hi afegiria que també son ineludibles amb els més grans. Cadascú té un pensar diferent, també de treballar i fer no importa què. Som persones sistemàtiques, solem fer mateixes coses a diari però la diferència radica en que tenim passió i aptitus, no importa l’edat. Alguns, potser, rumiem massa les coses que anem a fer, sense ganes d’afanys ni rèdits, simplement per que ens agrada treballar en allò que sabem i, intentem fer-ho be.

N’hem sortit airosos? Al menys satisfets de practicar el que ens agrada, a mi, escriure, llegir, cuinar i, trobar-me amb parents i amics. D’un temps ençà castigats i abandonats a la nostra sort per la maleïda Covid 19 que ens ha mantingut aïllats del món i d’aquells que més estimem. El risc de contagi ens ha precipitat a una solitud inesperada, angoixant.

Dia entranyable compartint taula i paraula amb amics. Sabeu? Sempre soc la més gran de tots… M’agrada escoltar els joves, conèixer seu pensar i maneres d’obrar en aquesta vida que, no és com la desitjaríem una gran majoria, no importa les edats.

Dia estrany pel que fa a temperatures, oscilants sempre soprenents: si fa sol, per poc que sigui la durada tot millora, no així quan de cop els núvols prenen possessió del cel i has d’abrigar-te si no vols emmalaltir. Has de procurar sempre tenir a ma alguna peça de roba d’abric per si el sol fa l’orni i, s’amaga.

M’agrada escoltar els més joves, saber com veuen el futur, les seves esperances a curt i a llarg termini. Poca gent al carrer, ha fresquejat tota la jornada, pendents però d’algun raig de sol que, sortosament s’han prodigat i ens han permés gaudir de la bonança, pròpia del temps en el que ens trobem.

Hem dinat, hem begut, hem xerrat abastament de tot el què estem vivin, inexplicable i difícil d’entendre per a la majoria. Ah! sense cap mena de recança malgrat no tots tenim mateix pensar. Ens uneix estreta amistat de vida, iniciada amb les generacions anteriors. Gràcies amics, estimo la vostra generositat.

Els joves diuen que no es pot viure de records però jo, no hi estic d’acord. Ajuden a seguir caminant quan res és fàcil, quan no pots fer segons què, per culpa de la maleïda pandèmia que també, a no tardar, sabrem noms i cognoms dels inoculadors.

Quan la por segueix éssent el pitjor enemic, recordar és quelcom que ningú ens pot robar mentre puguem raonar, aquest be que molts no volen reconèixer. És el principal aliat que tenim per seguir caminant …

Por de caure malalt i ser una càrrega pels del teu entorn -per a mi la màxima preocupació que m’amoïna i sovint em treu la son-. Tots tenim obligacions i, per a viure en societat, cal que tothom s’arremangui i es posi les piles, que la majoria porten descarregades i, s’han de recolzar amb als demés.

Intenteu memoritzar, per a no tornar caure en els mateixos errors que fèiem abans de l’arribada de la Covid a la que ens agradaria acomiadar i demanar se n’anés lluny, on no trobés ningú per maltractar.

Penseu en la vostra infantesa, ara que alguns som els més grans de quatre generacions: tenim fills, nets i, besnets. Comenteu els hi què fèiem per entretenir nos quan només teniem imaginació i posàvem en pràctica aquells nostres pensars i els convertíem en jocs, en històries que, avui, ja no es porten.

Avui es compra tot! Clar, els que tenen capacitat per a fer-ho, mentre d’altres, una immensa majoria, segueixen inventant, gaudint dels coneixements que els ha donat motius per crear, en aquest S XXI.

Segueix el seu caminar, diferent per a tothom, no es pot dir que ningú se l’hagi buscat. Pot ajudar segons sigui el teu comportament però, jo diria que tot està molt marcat. Si plou o fa vent o fred o calor sí és per a tothom, però, alguns, tenen opcions d’apaivagar-lo no així d’altres, una gran majoria.

Varia, sí, el comportament de tothom. Ningú és igual a l’altre, hi ha bona gent, gent, que no s’entera ni del que passa, d’altres que abusen dels que consideren inferiors, i els utilitzen segons els seus capricis. Però tots ens trobem immersos en una societat de consum que, si no saps marcar límits, pot acabar amb el teu benestar i el dels teus propers.

Has de saber què vols, per on no passaràs i, aixó comporta que molts s’allunyin de tu… Allà ells i el seu pensar. Hi ha gent extra que ajuda i està sempre on la necessiten, mentre d’altres -una gran majoria- fan sovint l’orni. No estan disposats a apropar-se a aquells que necessiten ajut. Sort n’hi ha que, com diu el refrany, no més de pa viu l’home…

L’amor ho pot tot. Si tens aquest sentiment, viu, estàs salvat.