El canvi és la única cosa permanent, afirmava Heràclit

agosto 28, 2021

Contràriament a altres filòsofs no creia que la natura estava formada per una última substància immutable, sinó que defensava que tot es trobava en estat de canvi continu

‘Tot flueix, res no s’està quiet.’

També és coneguda la seva cita afirmant que «un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu», ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l’home seran els mateixos el segon cop que hi passin:

Segons ell, l’autèntica naturalesa de les coses és amagada, donant a entendre que al coneixement només hi podem arribar amb els ulls de la raó.

Raó, qualitat avui perduda per a molts, no saben trobar-la, sobre tot, perquè no la busquen.

Si ens aturem una miqueta, descobrirem els nostres pensaments de quan érem infants, adolescents, majors d’edat. Com hem canviat i els motius que hi trobem. Sobre tot, em surten moltes preguntes, molts per qué....

Si no s’acaba aviat la maleïIda pandèmia i recuperem la vida normal, descomunals bogeries ens colpejaran.


Alcoholisme entre els joves. Antoni Bassas. Diari Ara

agosto 27, 2021

Els botellons són notícia, però no són nous. Si de cas, el botellon es presenta ara reforçat per la seva seductora dimensió de rebel·lia generacional i de desobediència a l’autoritat, governativa i sanitària, i amb el justificant que els joves han patit el confinament i tenen l’oci nocturn tancat.

El botellon ha derrotat l’autoritat però el problema no és l’incivisme, sinó l’alcoholisme. El rastre de soroll i de brutícia escampada que encara ho fa tot més sòrdid, però, és un efecte secundari.

El problema és quina importància donem (les famílies, els poders públics) al fet que, per a milers de joves, el punt culminant del cap de setmana consisteixi en emborratxar-se col·lectivament fins a caure rodons. 

Veure’ls de dia intentar tornar a casa en un estat lamentable és una d’aquelles escenes que fan mal. En aquest país s’ha begut sempre i s’ha begut molt, i la borratxera és una mena de ritual de pas a l’edat adulta, però estaria bé que debatéssim si estem superant límits perillosos i per què.


Alegria! És Festa Major

agosto 26, 2021

Així ho cantava la Trinca, aquell grup de festa que va irrompre a Catalunya quan tot era prohibit anys 1969/1989 i cantaven en català. Música, espectacle, bon humor Josep Mª Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual van ser buscats i desitjats. Aquell trio era fruit del desig de petits i grans a les festes majors, de barri i arreu on se’ls reclamava. Les seves lletres eren senzilles, a l’abast de tothom, les sabíem, les entonàvem a carrers i places. A més a més de proposta artística i novedosa, feien una crítica social i política del moment, quan res era fàcil, a partir del bon humor.

Com cada any, del 21 al 29 d’agost -el darrer cap de setmana d’agost-, Granollers està de Festa Major, enyorada anys enrera, quan era difícil trobar espectacles potents que només arribaven per aquestes dates; mig oblidada després, quan tothom pensava que era amo i senyor de tot i podia anar a teatre on fos, sense l’obligació de romandre a casa. D’un temps encà, però, recupera la força, amb propostes per complaure tothom, no importa edats ni procedències. Els programadors culturals de ca nostra saben com fer-ho. I ho fan be.

Carrers i places s’omplen d’ofertes gràcies als organitzadors, els Blancs i els Blaus. Cal saber escollir, mirar el programa i decidir, no sigui cas que et perdis el que més t’interessava. Blanc i Blaus lluitaran per ser guanyadors en les seves propostes i les activitats populars, una seixantena, tindran com sempre l’acceptació de petits i grans. Sí que cal reserva prèvia per a la majoria, per evitar que la Covid-19, maleïda, tingui opció a fer estralls.

Una seixantena d’actes formen el programa, dins els espais previstos: parc Torras Villà, el de Ponent, la plaça Barangé, Roca Umbert i el parc Firal. Competició assegurada entre els Blancs i els Blaus. Hi ha també dos Cartells un de blanc i un de blau per a fer els nostres comentaris. Segur els tindran en compte en properes edicions.

Ah! I no oblidem que, ni que sigui festa major, ningú no pot posar grillons al pensament. Blancs, Blaus o Grocs…

La Porxada. Granollers | Montserrat, Paises, Ciudades

I Avui a la Cuina de resistència, dinar de festa major

Recordo els dinars de Festa Major del meu poble, els que feia la iaia Margarida. Avui ningú no seria capaç de fer-los seus.

Anàvem a la Sala del poble on es feia tot -cine mut, ball, teatre popular-., prenien un vermut els grans, grasiosa, la beguda per la canalla com la nomenàvem els petits, que acompanyàvem amb olives farcides -en dèiem rellenes, almeges de llauna, que sovint produient ensurts per mala conservació, llangonissa -al meu poble dit espetec-. I escoltàvem el concert que els músics oferien a la sortida de missa on ens havien acompnayat els cants.

I el dinar? Entremesos amb tota mena d’embotits, ensaladill russa i amanides. I a continuaxió, arrós a la cassola. pollastre rostit, vedella amb bolets i crema catalana. Vi blanc, vi negre, el dit xampany avui cava. No cal dir que el dinar durava hores…La digestió es feia feixuga…


El 19 de setembre, contra l’ampliació de l’aeroport

agosto 26, 2021

Fa només dos mesos, el Cercle d’Economia, amb les seves jornades feia la seva feina donant veu un cop més a la burgesia catalana. En el terreny més polític, el Cercle expressà el seu recolzament als indults dels principals condemnats pels fets d’Octubre de 2017 com un primer pas en la pacificació del conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol. Donava així la mà al Govern de Pedro Sánchez, durament assetjat en aquells moments per la campanya de les dretes espanyoles contra els indults. El Cercle va plantar cara a Pablo Casado i sobre tot el va irritar aconseguint un tímid suport d’Aramendi, el president de la CEOE, a les mesures de gràcia.
Dies després, el Govern espanyol va aprovar els indults. Han estat una primera victòria i un respir per al moviment independentista: els seus líders sortien al carrer sense deixar de reclamar l’amnistia i l’autodeterminació ni de proclamar l’objectiu d’una República Catalana. Alguna cosa més, però, es va cuinar en aquelles jornades. Podríem dir, sense por a equivocar-nos, que Pedro Sánchez va oferir paraules tan boniques com buides, diàleg, reconciliació, i quelcom de més tangible: negocis. I els burgesos catalans van posar sobre la taula la seva capacitat d’influència per tal de fer retornar els principals partits independentistes al marc autonomista de la Constitució Monàrquica.Els burgesos també maneguen paraules boniques quan parlen d’economia. El Cercle reclama superar tant l’economia basada en el totxo com la del turisme, volen industrialització, i una industrialització sostenible, que pugui respondre de manera eficaç a les punyents amenaces del canvi climàtic. I, per tot això, una distribució justa territorialment i eficient dels fons europeus. Al costat d’aquests discursos, però, va aparèixer, en les jornades del Cercle, un projecte tangible, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, a la que el Cercle va donar suport de manera entusiasta.L’enèsima ampliació de l’aeroport és un projecte d’AENA que s’arrossegava des d’un cert temps i que ara als corre pressa. AENA, prenguem nota, és un d’aquests instruments de col·laboració públic-privat, com els que ara voldrien generalitzar en el capitalisme neoliberal post-COVID: l’Estat inverteix diners públics (1.700 milions d’euros per aquest projecte) i els privats fan negoci amb ells. I, en aquest cas, Catalunya posa uns terrenys en el delta del Llobregat considerats protegits per la seva biodiversitat.En fi, un escàndol que mostra la incapacitat dels capitalistes i dels governs per sortir del que en llurs discursos identifiquen com errors o problemes. Novament les seves solucions són els negocis fàcils però insostenibles, amb més totxo, més turisme, més danys el clima i a la biodiversitat i més sacrificis per a la població. Què no es podria fer amb aquesta inversió per millorar el transport públic en l’àrea metropolitana, per optimitzar les connexions ferroviàries amb altres ciutats aprofitant amb més trens les infraestructures existents i reduir així les connexions aèries, facilitar la vida del poble treballador i amb això l’economia productiva i la lluita contra el canvi climàtic?Malgrat l’escàndol i l’oposició popular, a primers d’aquest mes, Puignerò, el vicepresident i conseller de Territori de la Generalitat, en el més pur estil autonomista i convergent, va anunciar un acord amb el govern espanyol per tal de tirar endavant el projecte. Dies després, ha estat el president Aragonés el que ha vingut a confirmar el suport al projecte a condició de limitar els danys mediambientals i assegurar una participació catalana en la gestió de l’aeroport. La influència de la classe burgesa sobre els partits de govern sembla que comença a donar fruits a costa dels interessos de la majoria de la població i del dret de les catalanes i catalans a decidir lliurement el seu futur.  Els acords entre la CUP-Guanyem i ERC passen hores baixes.El diumenge 19 de setembre està convocada una manifestació que cal que sigui massiva i contundent. Front els acords entre els capitalistes i els governs espanyols i català, es dibuixa una àmplia confluència d’entitats ecologistes i veïnals, dels ajuntaments de l’àrea metropolitana i del Baix Llobregat, dels sindicats, de la CUP i dels Comuns, i àdhuc de sectors d’ERC i de Junts per Catalunya que s’hi oposen a les preses de posició del Govern de la Generalitat. L’objectiu és clar, aturar l’ampliació de l’aeroport. És també, però, l’ocasió per reconfigurar una àmplia aliança popular i d’esquerres pel dret de decidir.   

Casaldáliga y Fidel. Dos gigantes de la Historia

agosto 26, 2021

Interesantes recuerdos del amigo Félix Sautie que comparto.

Fidel lo invitó al evento contra la Deuda externa y vino a Cuba explica Félix Sautie Mederos.

En esa ocasión Casaldáliga le escribió una carta en la que le decía que ellos dos podían ser a la vez creyentes y ateos.

Le dijo textual:

“Fidel, a esta alturas de tu vida y la mía , y de la marcha de nuestros pueblos y de las iglesias más comprometidas  con el Evangelio hecho vida e historia  , tú y yo podemos muy bien ser al mismo tiempo creyentes y ateos. Ateos del dios del colonialismo y del Imperialismo, del capital ególatra y de la exclusión y el hambre para las mayorías, con un mundo dividido mortalmente (¿dónde está el Este y el Oeste ante este Norte y Sur?). Y creyentes , por otra parte, del Dios de la vida y la fraternidad universal , con un mundo humano único, en la dignidad respetadas  por igual de todas las personas y de todos los pueblos… Con nuestra fe- te decía y te digo – abrazo a todo el pueblo de Martí, en la esperanza de su victoria sobre el bloqueo inicuo, en la defensa de sus conquistas sociales y en la consolidación de una democracia sin privilegiados ni excluidos, con paz y con espíritu, con justicia y con libertad, en la hermosa patria de la Isla y en toda la PATRIA Grande de América…”

En su segundo viaje a Cuba me tocó acompañarle y ser su biográfico. Entonces no pudo entrevistarse con Fidel , hubo una intermediación burocrática que no lo hizo posible…

Hay muchas más vivencias , esta es la principal

Saludos afectuosos,

Félix Sautie Mederos


Chávez en el corazón. Iván Padilla Bravo

agosto 25, 2021

Diálogo en cuarentena

Chávez y la conciencia de lo uno

Vista previa de imagen

La conciencia en la organización de las relaciones sociales de producción suele ser una falsificación de la misma por su subordinación a la mente egótica de quien lidera o capitalización ese proceso, ya sea el Estado o la sociedad global.

Todo lo contrario a lo que ocurrió con el socialismo del siglo XXI planteado por Hugo Chávez en despliegue de la Revolución Bolivariana. El Comandante Chávez organiza a partir de la unidad y no una unidad para la satisfacción de sí o de su partido sino para el despliegue y expansión de la diversidad en equilibrio creativo, como ocurre en lo esencial del universo y que Antoin de Saint Exupery, el autor de El Principito calificaba como «invisible ante los ojos».

Las llamadas alianzas políticas, de clase y poder, siempre estuvieron planteadas desde un plano hegemónico en el que el proponente es el aglutinador y su partido, su religión o su ejército son los vencedores y, como egos de nuevo tipo, reproductores de la dominación y el desequilibrio.

Es decir, la visión egótica de lo real es una alienación de esa realidad que se pretende aprisionar desde el poder, ejerciendo dominio sobre el otro convertido en objeto.

Si observamos al histórico Hugo Chávez, encontramos que tiene algo en común con el histórico Jesús de Nazareth. Ambos hombres abandonaron la pretensión temporal de ser poder para proyectarse como espíritus de conciencia, es decir, de liberación.

El Comandante Chávez que se autodefine y nos dice que «Chávez no soy yo, Chávez es un pueblo» es el que llama, convoca, a todos los sectores, a las izquierdas en pugna hasta el presente para que ahora se descubran en unidad liberadora.

El líder de la Revolución Bolivariana junta, no divide ni compite, libera no aliena, y por eso encontramos claramente a un Revolucionario perseguido, asediado y definitivamente asesinado (al igual que el crucificado en el Gólgota, hace unos dos mil años) por querer no ser poder y acabar con toda forma de poder, perversión de los egos queriendo hablar, queriendo mandar, queriendo ser dioses. Chávez es quien invoca lo patriótico como realidad simbólica de lo unitario no por oposición a otro sino por convicción de sujeto, sujeto de conciencia expandida, liberadora.

Chávez impulsa y crea un partido de nuevo tipo, no para «partir», no para dividir, sino para unir. Y por eso hasta desde el interior de ese nuevo partido comienzan a crecer las pugnas, las divisiones y, a la vez, los egos queriendo que mentes-élites, igualmente «brillantes» que las precedentes, sean las que sigan siendo poder como antes.

La Revolución sigue reclamándonos como un aliento de ser, como una inspiración que hinche nuestros pulmones de vida. Eso es lo que no hemos terminado de aprender todavía, eso es lo que seguimos creyendo que se puede explicar con filosofías, con teorías, argumentos y ciencias. Sólo los verdaderos revolucionarios desprecian el poder para concentrarse en la vida.

A lo largo de la historia de la humanidad hemos conocido seres identificados plenamente con esa misión. Estoy convencido de que Hugo Chávez es uno de ellos y no lo digo por diosificación ni idolatría. Lo digo porque estamos en la era de volver a ser liberación y vida, de ser Revolución, de ser redención.

Ilustración: Iván Lira


¿Qué hace radical a la revolución? Iván Padilla Bravo

agosto 24, 2021

Diálogo en cuarentena

Vista previa de imagen

¿Que complete los 360 grados al girar sobre su propio eje? ¿Que sea radical y por tanto llegué a la raíz? ¿Que se cambie a un modo de producción por otro?… son muchas las interrogantes que nos podemos hacer…

La respuesta no la dará ningún ego, individual ni colectivo. Los humanos contamos en siglos los giros (¿revoluciones, en tanto vueltas sobre su propio eje?) que ha dado el planeta tratando de explicar todo, ya sea por un dios, por una religión o por la ciencia. Explicaciones por angustia, por estrés, por ansias de poder.

Ambas creencias, convertidas en cosmovisión, tienen que ver con el poder al que ha conseguido acceder el ego, ya sea individual o colectivo, ya sea por su miedo a Dios o a la ciencia.

Desde el punto de vista social, las relaciones de producción en todas las sociedades divididas en clases y dedicadas a la lucha entre ellas, están centradas en el poder y no en la conciencia, aunque muchas veces se invoque a ésta como una manera de acceder al poder por caminos supuestamente revolucionarios.

Tengo la impresión de que fue Carlos Marx quien mejor se acercó a reflexionar sobre este tema, aunque terminó también estancado en una visión de la revolución como llegada o recuperación del Poder. Federico Engels hizo su tarea de «persuación» científica y apareció en escena eso que llaman «materialismo científico» o la revolución como meta plausible y alcanzable a través de la lucha o de la confrontación entre clases.

En esta manera egótica de interpretar la realidad llevamos unos 200 años y cada día aparecen nuevas sectas, «movimientos» y partidos de o para la revolución que, a final de cuentas, lejos de cambiar radicalmente la manera de ser, de producir, de tener y consumir en las relaciones entre individuos y con la naturaleza, lo que se hace es contribuir a perpetuar y perpetuarse en el poder, tal como lo han demostrado y demuestran todas las revoluciones hasta el presente.

La radicalidad de la revolución es el encuentro con la totalidad del universo, con su movimiento dialéctico y con nuestro ser uno y múltiple. La raíz es nuestra conciencia. Y nuestra conciencia no es conciencia de clase, porque lo que hemos denominado así hasta hoy es la sumisión a la mente, al poder y a la creencia de que mi ego -individual o colectivo- lo hará mejor porque «es mejor» mente o poder del que está hoy en ese lugar de dominación y hegemonía.

Lo más parecido a la Revolución es el no-poder, en vez de mi ego y de las luchas que éste encierra o convoca.

Ilustración: Xulio Formoso


Carta abans de la matinada.

agosto 24, 2021

Amics, amigues

No voldria destorbar els qui encara esteu de vacances però no em puc aguantar de posar de relleu un tema que considero una fita més en com funciona la justícia d’aquest Estat espanyol. Això en el supòsit de que es pugui considerar justícia això que des de fa temps immemorial  trepitja els drets dels catalans. La justícia que hauria de ser el darrer recurs dels que es consideren maltractats pels demés poders, en el cas de l’Estat espanyol és com un ferro roent al que no ens ens podem ni acostar; crema, fereix i està al servei dels poderosos, s’anomenin poders fàctics o com sigui.

El Tribunal Superior de Justícia(?) de Catalunya(?), TSJC, sembla que pretén entendre de tot i decidir-ho tot. Com pot un grupet de jutges entendre d’economia, salut o ciència alhora? Intolerable! Per segona vegada la Generalitat ha demanat al TSJC (cosa que ja no hauria de ser) que aprovés el “toc de queda” en una colla de municipis on es produeixen “botellades” amb concentracions massives de persones sense mascareta ni distància de seguretat més tard de la una de la matinada. Aquesta darrera petició la Generalitat la va fer divendres passat per tractar d’evitar les concentracions del cap de setmana. El TSJC, no va tenir cap pressa i va dir que es pronunciaria dilluns, o sigui avui. Es veu que Ses senyories volien descansar el cap de setmana independentment dels contagis que hi pogués haver aquelles matinades i dels joves que poguessin anar a parar a les UCIs o pitjor. D’altra banda, ben segur que tenien el seu pronunciament decidit.

Avui han dit el que tenien al calaix des de divendres, i el cap de setmana, entre les festes majors i les “botellades” a les platges, s’han repetit els actes contra la salut pública que Ses senyories no saben ni el què és, perquè pretenen reduir un problema sanitari greu a un d’ordre públic que d’això sí que hi entenen. Les policies locals i els Mossos d’Esquadra que van escassos d’efectius, per les limitacions de l’Estat, s’han d’apanyar com poden per resoldre un problema de salut pública. Aquests jutges juguen amb la salut dels ciutadans amb decisions que ratllen la criminalitat i, per descomptat, la incompetència. La llàstima, que ells aprofiten, és que no es podran comptar les víctimes que estan provocant. El conseller de Salut, Dr. Argimón, ha parlat clar sobre aquest vergonyós afer; hi entén bastant més que qualsevol jutge.

Cap de setmana i final de vacances per una colla d’impresentables que no aturen els seus atacs contra Catalunya, ja sigui per la via penal, administrativa o la que sigui; en aquest cas contra la salut dels catalans que, cal reconèixer, alguns de nosaltres, pocs, en som els primers responsables. La injustícia i els brètols, a la una…

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana


Lluitem per la vida, pel després…

agosto 24, 2021

Per la gent que dia rera dia s’ha d’espabilar per a tirar endavant i vetllar per les seves famílies, potser sense massa feina remunerada, quan la pandèmia ha trasbalsat tothom i, de moment no hi ha indicis de recuperació.

Tinc clar que ha començat una nova etapa un nou sistema global al qual ens haurem d’amotllar. Res serà igual, tot s’està modificant, també els nostres costums. Caldrà que, els que dirigeixen pobles i nacions ajudin a responsabilitzar politicament la situació per tal que a ningú li falti l’indispensable per a seguir dempeus prop dels que estima.

Aquesta Covid-19 és la tercera guerra mundial, sense trets pero sí molts esbufecs, malson, morts

La primera guerra mundial va ser els anys 1914/1918 coneguda com la Gran Guerra,

La segona 1939/1945 conflicte global en el que van participar la major part de Nacions del món.

La tercera la mena la Covid-19 global, sense fronteres. Qui la engegat? Com? Motius? Els poderosos consideren que som massa els ciutadans que no els agraden, sobren, i fan neteja. Majors números els tenim els més vells i delicats…

Tots hem perdut amics, més o menys joves, ningú n’ha quedat exclós. La vida s’ha paralitzat, també el treball. Ens ha envaït la por, la temença no de morir sinó de malmetre la vida dels nostres propers, cas d’emmalaltir.

Hem viscut un abans i ara ens toca un després amb limitacions i temences. Hem de lluitar per la gent, per aquest després inimaginable.


En la muerte de Maruja Monteverde

agosto 23, 2021

Ante la triste noticia del fallecimiento de la querida amiga ecuatoriana Maruja Monteverde, primera esposa del maestro Oswaldo Guayasamin, madre de sus hijos: Saskia, Pablo, Cristóbal y Verenice, recibid mis condolencias y un gran abrazo aunque sea desde la distancia.

Maruja Monteverde 38 x 28 cm 1938 | Artwork, Painting, Mona lisa

Vienen a mi memória recuerdos de nuestra larga amistad y tiempos compartidos. Marujita, así la llamábamos era una persona entrañable que supo estar cerca de los suyos siempre, también en tiempos revueltos. El pasado 13 de abril cumplió 103 años de edad.

Vivia con Verenice cerca de la Capilla del Hombre y de la casa donde residió Oswaldo Guayasamin el gran Pintor de Iberoamérica, cuyos restos reposan junto al árbol de la Vida, sembrado por el propio Guayasamín y donde mañana martes 24 de agosto de 2021, sus cenizas seran también depositadas .

A todos mi sentido pesar. Duele la distancia en momentos como éste.


A %d blogueros les gusta esto: