Recuperem la vida, la serenitat.

noviembre 26, 2020

Temps difícils han existit des que el món és món. Si no s’ho creuen, facin un repàs de la història de la humanitat i ho descobriran. Sembla que en moments determinats el món ha considerat que érem massa, que la població depassava les previsions. I, de manera cruel, han proliferat epidèmies que han fet neteja dels que sobraven, grans i petits sense discriminar.  Penso que és moment d’aturar-se a pensar: “I jo, què puc fer? La resposta idònia? MOLT! No cal que em repeteixi parlant de les epidèmies passades, ho vaig fer en una altre ocasió.  Sí quem’agradaria donar resposta a la pregunta que m’he fet i proposaria que se la fessin els que em llegeixin. Després, en tot cas, fem un petit debat per aquest mateix mitjà, El 9NOU. Pot ser interessant per a tots: que tothom tingui un sostre, una feina que li permeti menjar i cuidar els fills i avis. Dit en poques paraules, sé que soc repetitiva però equival a igualtat d’oportunitats en tot el que respecta a la vida de tothom: homes, dones, vells, joves, nens, nenes…d’arreu del món, no importa llengua ni color.

Pandèmia cruel que s’acarnissa amb els de més anys, els més delicats, amb els que tenen menys recursos d’higiene i hàbitat. Dit d’altra manera, la més senzilla, amb els més pobres. És això el què desitja el responsable de les nostres vides? No m’ho vull -ni ho puc- creure. Però…malauradament és així. Hem d’intentar -jo m’ho proposo però no me’n surto-, recuperar la quotidianitat, sortir a passejar, a comprar l’imprescindible, protegits amb mascaretes i guants i, fer bona higiene un cop arribem a casa. 

Trobarem gent que, com nosaltres, han estat confinats durament mesos ha, jo, des del mes de febrer. Necessitem, al menys jo, mirar els ulls dels altres, intentar-los  reconèixer malgrat l’antifaç. És important comentar les vivències que hem tingut, els ensurts. Potser les dèries que estem duent a terme aquests dies i, com hem aprofitat el temps. Segur que tots tenim alguna descoberta malgrat la solitud. Jo em deleixo per mirar el cel… Aquesta tardor és d’excel-lència!

Recuperem, doncs la joia de viure prop dels que estimem i ens estimen.  Saben? Mai no havia pensat que el telèfon pogués ajudar-nos tant a suportar les llargues vesprades, sobretot ara, que fosqueja aviat i el temps per passejar és més curt. Parlar amb els amics d’arreu del món és un afegitó que ens fa pensar amb la normalitat que, no ho dubto, recuperarem ben aviat. Cal, sí, fer molta bondat, com ens deien a escola quan érem petits, o a casa, quan fèiem alguna malifeta, quelcom que no tocava…

   I avui, en aquesta Cuina de resistència, Turbot al forn acompanyat de pebrots i pomes escalivats.

INGREDIENTS. Un turbot, tomàquets, sal, oli, pebre i comí.

Netejarem el turbot -llàstima que sigui car, és per reservar per a dies senyalats. I avui ho és-. El posarem en una plata per enfornar, untada amb oli i tomàquets sencers al voltant. Escalfarem el forn 15 minuts abans d’entrar-hi al peix. Uns 20 minuts bastaran per a la cocció. L’acompanyarem amb pebrots i pomes escalivats.


Les coses que no dius. Sònia Moll Gamboa.

noviembre 26, 2020

S’instal-len al cor de les genives/amb el gust de la pols i de les hores


Foto: galaxies and hurricanes

Les coses que no dius obren escletxes
damunt la pell estoica. Llisquen, àvides,
pels rius de sang del cos, i no s’aturen
fins que troben racons que desconeixes.

S’hi queden. Te’ls esquincen. Però tu
no te n’adones. Parles fort, i rius,
i aconsegueixes ignorar la pena.

S’hi queden tant de temps que en perds el compte.
Són coses que no vols, o vols i dols,
però t’estimes més aniquilar-les
–almenys, tu creus que ho fas–; però revénen:

revénen en el plor dels dies grisos,
en l’ofec dels diumenges a la tarda,
en epílegs d’estius d’adolescència,
en preludis d’hivern sense esperança.

Les coses que no dius tensen els músculs
i s’instal·len al cor de les genives
amb el gust de la pols i de les hores
que has deixat escolar-se sense esma.
Hi ha una olor agredolça al tou dels dits
–olor de resclosit, de por, de sexe.

Les coses que no dius fan mal als polsos.
I a les dents. I a les mans. I a les orelles.




Fa fred…

noviembre 26, 2020

Em costa avesar-me a passar fred. Surto a caminar cada dia i, he d’escollir l’hora idònia per evitar-lo, malgrat anar abrigada.

Necessito sol, llum, claror. Trist a que, a les 6 de la tarda, sigui negra nit… estic escribint i la llum s’acaba. Avui a més a més plovisqueja i, la humitat ho complica.

Sovint penso que hauria de fer com les tortugues, hivernar fins que el dia s’allargui i es temperi. És doncs temps per protegir-se quan es fa fosc i escoltar bona música.

Adjunto, un toc la Simfonia número 6 de Gustav Mahler…extra!


Francesc Layret en el record

noviembre 26, 2020
El 30 de novembre és el centenari de l’assassinat de Francesc Layret, carismàtic advocat de La Canadenca. Fou fundador del Bloc Republicà Autonomista i del Partit Republicà Català, actiu a les vagues cenetistes (1917-19), va fer-se partidari de la revolució socialista soviètica de l’octubre de 1917 i adherí a la III Internacional comunista.
Layret, des del diari “La Lucha”, soldà un cercle d’amistat amb Salvador Seguí (líder sindicalista de la CNT, “el noi del sucre”) i Lluís Companys. Tots tres assassinats per la reacció fonamentalista reaccionària, patronal i estatal. L’evolució política de l’advocat laboralista Layret expressa un entroncament de la component del republicanisme català amb el moviment obrer autòcton, sobretot la CNT, però també de les experiències d’unitat d’acció amb la UGT, fins la revolució socialista soviètica, comunista.
Francesc Layret va promoure la concepció i relació íntima, dialèctica, entre la lluita social, sindical treballadora, i la visió revolucionària política, de la mateixa manera va establir una relació de necessitat entre la lluita per la lliure determinació catalana i la causa obrera.
Els dirigents cenetistes i la devoció treballadora li reconeixia la seva radicalitat honesta, el seu idealisme en els valors essencials i col·lectius, la lluita irreductible contra l’Estat reaccionari militarista, terratinent i clerical, així com vers la submissió de la burgesia catalana que renunciava a les llibertats per sostenir les seves butxaques i aranzels.
L’advocat tolit des de la infantesa, disfuncionalitat funcional que el portava a desplaçar-se sobre unes crosses, va desenvolupar un talent polític, social i revolucionari acerat. Explicà com a natural que era temps del traspàs del poder polític de la burgesia a la classe obrera, doncs això és el que estava passant a la Rússia bolxevic de 1917.
Els valors es fomentaven en el republicanisme, catalanisme i socialisme, conreat dins la classe treballadora: “… és forçós que es desenganyin aquells que cregueren que les aspiracions catalanes podien estar representades per una agrupació de dreta (es refereix a La Lliga)… la nostra Catalunya és una cosa viva i fecunda que no pot avenir-se amb cap tendència conservadora”… “Cal que a Catalunya existeixi un partit obrerista català. Si aquest partit existís jo hi pertanyeria; però aquest partit no poden crear-lo els polítics, ha de ser obra dels mateixos obrers, els intel·lectuals no poden fer altra cosa que sumar-s’hi…”  (“La Lucha, 4 de maig de 2018”, esmentat al llibre Layret, de Joaquim Ferrer, Nova Terra).“
El compromís polític el portà a diferenciar-se de la il·lusòria abstenció de la CNT o de la conciliació amb  els interessos de la gran propietat industrial catalana (la Lliga de Cambó), temorosa de que arrelés l’ona de la revolució soviètica russa entre la classe treballadora catalana i espanyola”. “Els darrers anys de la seva vida estava treballant per la creació d’un partit obrer català que sumés autodeterminació i socialisme. Els darrers dies de la seva vida treballava per una candidatura electoral de republicans d’esquerres, socialistes, probolxevics i sindicalistes”. (Vidal Aragonès, autor de “Francesc Layret”, Tigre de paper).
El sobiranisme social, republicà, autodeterminista, català, l’independentisme d’esquerres, beuen d’aquest llegat. L’exposició “El fil roig del catalanisme. Francesc Layret, diputat per Sabadell”, al Museu d’Història de Sabadell (comissari Jordi Serrano, rector de la UPEC), fa viu i actual un referent de la causa social i revolucionària política catalana. Com Maurin i Nin, Layret és or de llei que ens il·lustra avui en dia.
Layret és una de les arrels del republicanisme social català lliuredeterminista, gran convençut de que la força de canvi revolucionària ha de ser des del moviment i organització de la classe proletària.

Diálogo en cuarentena. diputados, productividad y país potencia. Ivan Padilla Bravo

noviembre 25, 2020


«El proceso electoral más cristalino,

flexible, rápido y seguro que hay

en todo el Continente Americano

es el sistema electoral

que el Poder Electoral venezolano

le ha dado, o nos ha dado

a nosotros»


Hugo Chávez
Caracas, 4 de diciembre de 2005

¿Por qué si los cambios radicales en toda sociedad se basan en la forma como se producen los bienes materiales, algunas revoluciones se distraen con procesos electorales y no productivos?

En Venezuela vamos a votar el 6 de diciembre para elegir diputadas y diputados que integrarán la Asamblea Nacional que comienza sus funciones legislativas el día 5 del mes de enero de 2021.

Luego de la culminación de un período (2013 – 2019) de funciones legislativas en el que la mayoría de los integrantes del Parlamento venezolano provenían de las filas opuestas políticamente al poder Ejecutivo, los cuales asumieron desde el comienzo un papel disociador, golpista, apátrida y terrorista, actualmente está contemplado, constitucionalmente, elegir una nueva Asamblea Nacional.

El domingo 4 de diciembre de 2005, en un proceso similar al de hora, Chávez acudió a votar en el Liceo Manuel Palacios Fajardo, ubicado en la parroquia 23 de enero de Caracas. A su salida del acto comicial declaró a las y los reporteros, de Venezuela y el mundo, quienes sabían que la democracia de nuestro país estaba (y está hoy, todavía en 2020) en asedio. Hablaba del sistema electoral «más seguro» que cada vez se demostraba (y se demuestra hoy) así, con mayor énfasis.

En el contexto de construcción de un nuevo Estado, del Estado Comunal y con el desarrollo de una democracia «participativa y protagónica» así definida en la Constitución de la República Bolivariana de Venezuela, Chávez alabó nuestro Poder Electoral como fortaleza única para la confianza del nuevo tipo de ciudadano que comenzaba a emerger desde 1999, con la conformación de la Asamblea Nacional Constituyente y el nacimiento de una nueva República, la quinta, luego de los primeros esfuerzos del Libertador Simón Bolívar, hace unos 200 años.

En el contexto electoral de hoy, es importante observar a Venezuela -a nuestra democracia y al proceso revolucionario iniciado en 1999 con el primer Gobierno Bolivariano, la instauración de la Asamblea Nacional Constituyente y la creación, propuesta y aprobación popular de una nueva  Constitución, la correspondiente a la V República, la actual Bolivariana- en medio de un año en el que, por lo menos, se celebraron elecciones en Chile, Bolivia y EEUU, todas con resultados que hablan con abundante nitidez del despertar de la conciencia de los pueblos.

Y es a esto a lo que, fundamentalmente, quiero referirme. Más que querer corregir problemas coyunturales, bastante graves algunos, como la pérdida del valor adquisitivo del pueblo, la dolarización de nuestra economía con la consiguiente devaluación de nuestra moneda y el encarecimiento de todos los productos, esencialmente alimentos y otros rubros de consumo básico como los farmacéuticos, de lo que se trata hoy es de defender nuestro estado de soberana conciencia.

Si nos fijamos en los resultados electorales del plebiscito chileno y de las presidenciales de Bolivia y EEUU, lo que tienen en común los tres actos históricos es la expresión de una conciencia, la conciencia superior, proletaria, de clase, en cada uno de esos particulares y bien diferenciados procesos.

Sobre eso quiero llamar la atención hoy a mis compatriotas electores de nuestras diputadas y nuestros diputados, este domingo 6 de diciembre. Necesario es pensar en la totalidad como pueblo (como pueblos), en que todo tiene que ver con todo y que nos estamos jugando la posibilidad definitiva de un mundo multipolar en el que Venezuela -de manera puntual, específica- tiene, entre otras tareas definidas en el Plan de la Patria (programa plenamente vigente, hoy) la de convertirnos «en un país potencia en lo social, lo económico y lo político dentro de la Gran Potencia Naciente de América Latina y el Caribe, que garantice la conformación de una zona de paz en Nuestraamérica».

Y ante este necesario consenso interno, también es importante la valoración de la voluntad y conciencia de nuestros pueblos. Intereses superiores nos convocan. De aquí la importancia de tener una perspectiva de unidad e igualdad de fines. El espíritu defendido y legado por Chávez con sentido de independencia y socialismo sigue estando en el  centro. Nos toca a nosotros reafirmarlo este 6 de diciembre, en consonancia con los ejemplos espontáneos de los pueblos de Bolivia, de Chile y de los estadounidenses, este mismo año 2020.

Y al volver a la pregunta inicial: ¿Por qué si los cambios radicales en toda sociedad se basan en la forma como se producen los bienes materiales, algunas revoluciones se distraen con procesos electorales y no productivos? Nuestra respuesta es: ¡Aquí no hay distracción! sino reafirmación de conciencia. ¡Sólo juntos venceremos!

Ilustración: Iván Lira


Granollers entre les Ciutats Educadores

noviembre 24, 2020

Campaments saharauis

noviembre 24, 2020


Rere el missatge urgent del president del Sàhara occidental Brahim Ghalí, em ve a la memòria el meu viatge a aquell desert l’any 1990.

En viatge organitzat pel Consell Comarcal del Vallès Oriental vam passar una setmana en els campaments de Tinduf, experiència inimaginable i on vam descobrir una gent acollidora com mai he trobat enlloc del món. Comparteixen el poc què tenen i et fan sentir estimat, records de vida que em segueixen vius passats 30 anys. Dormir a l’abric de tendes en ple desert, sense aigua ni menjar, desert, erm, no hi creix res. Han aprés a subsistir d’ajuda humanitària, a mercè de el sol, de la lluna, del vent i de les tempestes. Sol rabiós de dia, fred inimaginable de nit.
M’agradaria tornar-hi, tot i que imagino que res ha canviat: ni la generositat dels que hi viuen ni l’absència de l’imprescindible: un sostre, menjar assegurat, un catre on reposar sota aquell cel que veus a tocar i, unes estrelles com mai més he vist enlloc. Ah! i si cauen quatre gotes surten unes flors inimaginables! Gràcies amics, el meu record segueix viu. M’agradaria retrobar-vos. Gràcies pels bons records que guardo de tots: de l’amiga que em vetllava i em va regalar la seva túnica blanca, dels que dormíem propers a la tenda, del responsable en aquell moment dels campaments a Catalunya, del President que ens va rebre com mostra la imatge.

L’any 1994 amb un grup d’amics vam posar en marxa l’Associació Amics del Poble Saharaui i vam treballar per ajudar-los, acollir nens malalts o, que necessitaven una intervenció quirúrgica que es duia a terme a l’Hospital General de Granollers. Vells-Bells records que, aquests dies d’obligat confinament venen a la memòria. A tots, GRÀCIES!


Nuestras mafias de la migración. Gustavo Duch

noviembre 23, 2020

Esta misma mañana, una periodista radiofónica me decía: “No lo puedo aguantar, tengo una angustia enorme y se me rompe el corazón. No sé qué podemos hacer.” No se refería a la pandemia: acababa de emitir un programa sobre el drama de las personas migrantes. Su “qué podemos hacer” es extremadamente importante, pero aún más “qué podemos dejar de hacer”. Y aunque hable en plural, me refiero a las administraciones públicas.

Justo cuando los puertos de Canarias están repletos y hacinados de personas rescatadas de pateras, justo cuando la morgue llamada Mediterráneo pone el cartel de completo, justo en este mismo momento, leo que la Unión Europea aprueba el protocolo pesquero por el cual se mantiene su acuerdo pesquero con Senegal, que dará acceso a las aguas del país africano durante cinco años más.

Progresivamente, desde 1979 hasta ahora, este tratado es la fórmula legal que permite –y creo que hay que ser asertivo– robar los recursos pesqueros que eran sustento para una parte muy importante de la población local. Miles y miles de familias pesqueras, justamente gracias a esas pateras, tenían en el mar su sustento diario que ahora solo pueden buscar a miles de kilómetros de sus costas.

En concreto, el nuevo acuerdo permite que un total de 28 atuneros cerqueros congeladores, diez cañeros y cinco palangreros de España, Portugal y Francia puedan pescar hasta 10.000 toneladas al año de atún. Junto con dos arrastreros españoles que también podrán realizar capturas de hasta 1.750 toneladas de merluza negra anuales. La contribución o chantaje –para dejarme de eufemismos– que la UE pagará a Senegal ascenderá a 1,7 millones de euros al año. ¿Cuántas personas pueden alimentarse con 12 mil toneladas de atún y merluza? ¿Cuántos medios de vida han sido anulados a cambio de unos fondos que vete tú a saber dónde se quedan?

Y no solo atún y merluza. Resulta que estos barcos “sin querer” también capturan mucha pota y, dado que este cefalópodo no está incluido en el acuerdo como especie objetivo, se ven obligados a descartarlo por la borda. La solución que plantea el sector pesquero español es obvia: “Que incluyan la pota como especie objetivo”. Ya que se paga, ¿verdad?, qué mejor que tener acceso a todo.

Ahora que sabemos tanto de epidemiología, en esta nueva y dramática oleada migratoria, vuelvo a detectar que ignoramos el origen de la enfermedad: la avaricia de un sistema capitalista que, por hacerse con bienes cada vez más preciados, llega a cualquier extremo. Detrás de la pesca, la ruina de miles de familias africanas. Detrás de los fosfatos, un mineral muy escaso, pero de uso corriente como fertilizante para la agricultura industrial, la complicidad con Marruecos frente a su ocupación del Sáhara Occidental.


11 años sin Danielle Mitterrand

noviembre 22, 2020

El domingo 22 de noviembre 2009 falleció en Paris Danielle Mitterrand. Conocedora de su dolencia me pidió de ir a Paris poco antes de su muerte.

Compartimos dos días maravillosos. Me alojaba en un hotelito cercano, compartíamos su mesa familiar y largas charlas. Recordamos como nos conocimos, las luchas llevadas a cabo a favor de quienes nos necesitaban. Hablamos de nuestros amigos comunes, de las esperanzas compartidas muchas de las cuales llegaron a feliz término.

Cuando nos despedimos, me abrazó llorando y me dijo que me consideraba una de sus mejores amigas, que nunca le habia fallado.

Falleció una semana después. La acompañé en su despedida al cementerio. Danielle sirvió de guía en mi caminar en este convulso mundo donde solo tiene valor el dinero, no la convivencia ni la convicción de que todos los seres humanos somos iguales. ¡Gracias Danielle!


Catalunya escriu el pròleg d’un nou futur.

noviembre 21, 2020

Aquesta informació es va publicar originalment al setmanari Nació digital de Granollers el 12 de novembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada. Han passat sis anys i, on som? Cal que diguem PROU!

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es 1402.jpg

Aquest diumenge vam ser còmplices, testimonis directes, de l’inici d’una nova era. I ho vam fer sense remor ni atzagaiades, conscients del què ens hi jugàvem. Les targetes vermelles que ens amenaçaven, no van tenir opció de castigar-nos. El referèndum va haver de convertir-se en consulta, ja que les autoritats pertinents, ho van desautoritzar, desprès de passar denuncies al Tribunal Constitucional. Quina poca feina!

Va ser un esforç col·lectiu, de gent de totes edats i condicions, homes, dones, joves i no tan joves. Tots, però, amb l’entusiasme que suposa l’esperança d’aquest projecte que, fa anys s’està coent. El xup-xup està arribant al punt crucial, la cocció ha estat lenta, pausada, no exempta de viaranys. Ho hem fet com corresponia, donada la importància del que es coïa. Tothom és conscient del què ens hi juguem. Un pas en falç pot ser nefast, d’aquí la necessitat de controlar les pujades de temperatura, els sorolls, els esvalots.

Ha sigut una jornada pulcre, preparada des del cor, de tots els qui l’han dissenyada: polítics -gairebé de tots colors-, associacions, de manera especial ANC i Òmnium Cultural, que, amb l’embolcall dels voluntaris, passaran a la història per la dignitat amb la qual han dut a terme aital dia. Cal felicitar o millor dit, felicitar-nos a tots.

No és fàcil pensar que 2.300.000 persones, les que van fer cap a les urnes, es moguessin com ho van fer, sense causar problemes, tot i les cues que van patir. Ningú s’immutava, tanta era la consciència del què preteníem immortalitzar: el Dret a Decidir que fins ara ha estat negat. Ens en sortirem? Per què no, si caminem i reclamem plegats fent que les nostres veus arribin a les orelles sordes dels qui manen més enllà de l’Ebre.

La por encara va fer estralls en el pensament de molts! Haurem d’escriure nom i adreça, segur que patirem represàlies, deien alguns. Em demano: represàlies per demanar una opinió? Com s’ho farien els que llencen nous productes si els fos negat aquest dret? Maleïda ànsia que, per falta d’educació democràtica, encara s’apodera de molts.

Els que no ens han autoritzar, ara recriminen que vam ser pocs els que vam anar a votar. Els falla la memòria. Que busquin dades de com van guanyar ells, quins percentatges de vots els van dur a presidir aquesta Nació que “no es pot trencar”, diuen els que volen seguir portant les relles de vides i “bens”, els que manen.about:blankjavascript:false

Temps n’han tingut, per a posar-hi remei però la ceguera i la sordesa els han impedit d’entendre què passava a ca nostra, Catalunya. A casa meva, entre fills, hi ha una frase que avui s’hi escau: tu t’ho has buscat! Per fi unes campanes que no toquen a morts. Estem vius i volem se’ns escolti ja


A %d blogueros les gusta esto: