Ahir anunciàvem amb un altre vídeo que avui el govern espanyol recorreria al Tribunal Constitucional la resolució que el Parlament de Catalunya va aprovar la setmana passada en el Parlament, aquella que reprovava el rei Felip VI i mostrava el rebuig cap a la monarquia com a sistema dins d’una democràcia.

Acudir al TC s’ha convertit en el que quan érem petits dèiem “temps mort”, “toco terra”, “téntol”, “crucis”, “pausa”, “para”, “tap”, “renuncio”, “acuto“, “apido“, “ganchus“, “cherí“, “la piso y la corto”, “pírdula“… Ara n’hi ha prou de dir “¡al TC!” i es para la partida democràtica. En sec.

Doncs bé, en què consisteix aquest recurs? Com s’articula? D’on ve aquesta nova funció del Tribunal Constitucional?

Per provar d’entendre-ho (i d’explicar-ho breument), hem de fer un viatge fins a l’any 2015. Moment en què la Llei Orgànica que regula el funcionament del TC té canvis fonamentals. Concretament dos: d’una banda, s’aprova la Llei orgànica 12/2015, de 22 de setembre (que modifica la Llei 2/1979, de 3 d’octubre, per a l’establiment del recurs previ d’inconstitucionalitat per als Projectes de Llei Orgànica d’Estatut d’Autonomia o per a la seva modificació) i la Llei orgànica 15/2015, de 16 d’octubre (que reforma la Llei orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del TC, per a l’execució de les resolucions del TC).

Per què es posa en marxa en aquest moment una modificació d’aquest tipus? Doncs perquè el 30 de març del 2015 es va presentar el full de ruta unitari del procés sobiranista català, firmat per Convergència, ERC, ANC, AMI i Òmnium.

Segons assenyalen molts experts, i per esmentar-vos-en un, citaré el catedràtic de la Universitat Pública de Navarra, Alejandro Torres Gutiérrez: “Ambdues modificacions legals tenen la seva indissimulada causa en un intent per posar límit a la deriva dels esdeveniments viscuts a Catalunya, provant de dotar l’Estat d’eines d’actuació de cara al futur”.

La primera modificació fa referència al recurs previ d’inconstitucionalitat, que suposa reprendre una mesura que ja existia, però que va quedar derogada. Suposaria poder plantejar una qüestió als tres dies d’haver-se publicat la proposta de text d’Estatut d’Autonomia al Butlletí oficial de les Corts Generals. No ens aturarem massa en aquesta qüestió. Però sí que cal dir que es pren aquesta mesura per evitar el fiasco que es va generar després de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya a partir de l’any 2010: perquè una vegada aprovat tot el procés establert per la llei, va intervenir el TC desbaratant-ho tot. I no és fútil que molts experts considerin que aquest va ser un punt de partida que va obrir la veda per a la concatenació d’irregularitats processals i jurídiques, a més de suposar una clatellada per a la democràcia. Perquè cal recordar que, una vegada passat el text per la guillotina del TC (que en altres estatuts ha permès coses que per al de Catalunya ha suprimit), queda pendent la ratificació de la ciutadania catalana. Cosa que en el dia d’avui no s’ha donat, i per tant, s’està aplicant un Estatut que no compta amb un dels passos fonamentals, que és el suport popular.

Vostè potser pensa: però, si jo vaig votar l’Estatut, ho recordo! Sí. Vostè el va votar. Però no va votar el definitiu, el que en el dia d’avui s’aplica. Perquè una vegada passades totes les etapes que marca la llei, va intervenir el TC i va realitzar les seves “modificacions”. D’aquesta manera, el resultat que va quedar després de la destrossa, és el que encara no ha estat votat, sent el català l’únic Estatut que es troba en aquesta circumstància.

Acudir al TC s’ha convertit en el que quan de petits dèiem “temps mort”. Ara n’hi ha prou de dir “al TC!” i es para la partida democràtica. En sec

L’altra modificació és bastant més qüestionable. I és la que afecta la capacitat sancionadora del TC, que fins al moment mai no l’havia tingut. Segons el professor Torres, aquesta modificació té com a finalitat garantir el ple respecte de les resolucions del TC.

El seu plantejament, tant en el fons com en les formes és molt qüestionable i va ser molt discutit.

D’entrada, el Partit Popular, que va ser qui va plantejar aquesta modificació, va esperar al dia 1 de setembre per donar a conèixer la seva idea. Per què aquesta data? Perquè començava la campanya electoral a Catalunya. Per acabar-ho d’adobar, va ser Xavier García Albiol qui va robar càmera en la presentació d’aquesta proposta. Per cert, no era diputat.

Es va presentar d’urgència, amb tramitació directa i en lectura única. O sigui, saltant-se la comissió i la ponència, reduint els terminis de tramitació parlamentària. O sigui: saltant-se tots els passos per al diàleg i el debat, cosa que per a un tema tan sensible, seria el necessari.

Ja va rebre crítiques en el seu moment perquè aquest plantejament no oferia garanties constitucionals (se suposa que estaven previstes a l’article 155), i es va assenyalar que la coerció hauria de ser realitzada pel govern espanyol i no pel TC, que la seva funció únicament hauria de ser la que havia tingut fins al 2015: un mer intèrpret de la Constitució. Es va avisar que aquesta mesura posaria en perill l’equilibri entre els òrgans constitucionals. Pel seu contingut i per la seva manera de fer-se la reforma de la llei.

S’afegia en aquesta modificació facultats que no existien, com suspensió d’autoritats i funcionaris (saltant-se el 155) fent, segons assenyala el catedràtic, un “trist ús polític del dret”. Fins i tot es planteja suspendre preventivament disposicions o actes i actuacions impugnades (sense sentir les parts prèviament). Segons López Basaguren, es tracta de mesures “exorbitants”. Entén aquest expert que les atribucions de suspensió de càrrecs públics i funcionaris s’haurien d’haver deixat per a l’àmbit de la jurisdicció penal. Literalment, considera que el TC entra com un elefant en una terrisseria”.

És una lectura interessant, encara que comprenc que hi hagi a qui li resulti àrdua, avorrida i tediosa. Per això, quedeu-vos amb la idea: la modificació de la llei que regula les competències del TC es va realitzar el 2015, amb motius polítics, i donant-li facultats al TC que no li corresponen. I es va fer sense complir criteris mínimament democràtics, això és: analitzar les propostes, debatre-les i sotmetre-les a un procés pausat de tramitació. El PP, fent ús de la seva majoria parlamentària, va aplicar el corró i va tirar pel dret. I avui veiem per què tenia tanta pressa: el que no guanyaria a les urnes catalanes, el guanyaria des de Madrid, fent valer tots els estratagemes imaginables.

És important, és necessari, és urgent que la justícia sigui independent. Que la política se circumscrigui a debatre, negociar, consensuar

Va tirar endavant amb els vots a favor del PP i d’UPN, amb l’abstenció de Cs i el vot en contra del PSOE, Entesa, CiU, el PNB i el Grup Mixt.

I així, en aquest moment, Pedro Sánchez va manifestar que amb aquesta reforma “Mariano Rajoy legisla per a l’extrema dreta del seu partit”, i Artur Mas va considerar que “es carregaven l’estat de dret, i que porta incorporada la música de la Inquisició, suposant un retrocés històric molt gran fins als anys trenta”.

La resposta internacional no es va fer esperar: La Comissió de Venècia, que és l’organisme del Consell d’Europa específic per tractar aquestes qüestions, va elaborar un informe sobre això dels canvis del PP, rebutjant que l’Executiu carregui sobre el TC la responsabilitat de fer complir les seves pròpies sentències. Literalment, es va indicar que el TC està perdent així “la seva independència”.

Va ser en aquest moment quan es va poder saber que Rajoy estava estudiant l’aplicació de l’article 116 de la Constitució, el referent a l’estat d’excepció, previst per al cas en què el 155 no fos suficient.

Ja ho explicava Albert Noguera aquell mateix any: es tracta d’una instrumentalització absoluta del TC per part del govern espanyol. El TC deixa de ser un òrgan autònom de control i fiscalització de l’activitat del poder legislatiu i executiu en defensa dels drets de la ciutadania i es converteix en el braç executor i legitimador de l’estratègia política del govern estatal contra el procés català.

Els jutges haurien de ser l’última instància per a qüestions que realment són de la seva competència. Que no s’intercanviïn papers

Es va presentar en el seu moment un recurs de constitucionalitat davant d’aquestes modificacions. La sentència del TC va dir que era constitucional. Però el més interessant van ser els vots particulars dels magistrats discrepants, que sí que van considerar que es tractava de modificacions inconstitucionals. Concretament, la suspensió de funcions d’autoritats i empleats públics i l’execució substitutòria de les resolucions del Tribunal Constitucional. No compartien tampoc el mètode pel qual va tenir lloc la decisió de la sentència. I a més, van afegir que el Tribunal Constitucional havia abdicat d’exercir la seva jurisdicció en no entrar en el fons de diverses qüestions sobre les quals s’haurien d’haver pronunciat en la sentència.

El PSOE va anunciar que, si guanyava les eleccions, derogaria aquesta modificació legislativa, perquè segons el portaveu de llavors: “Aquesta modificació només contribuirà a exacerbar encara més la crisi de Catalunya”. Doncs bé: certament, el PSOE està en el govern sense haver guanyat unes eleccions, però segurament tindria en el dia d’avui els vots necessaris per a tombar una llei així. Seria un punt molt positiu per anar posant tot al seu lloc i procedir així a un debat polític, evitant qualsevol temptació de judicialitzar la política.

És important, és necessari, és urgent que la justícia sigui independent. Que la política se circumscrigui a debatre, negociar, consensuar. Que els jutges siguin l’última instància per a qüestions que realment són de la seva competència. Que no s’intercanviïn papers: que no se desempalleguin davant dels tribunals de qüestions que han de resoldre’s en els parlaments. I que els polítics s’esforcin per estendre ponts i trobar camins en lloc de dinamitar-los tots.

Això, segons la meva opinió, passa per modificar lleis com la del Tribunal Constitucional. I això és bastant més urgent que qualsevol recurs davant d’una reprovació, que, a més, és l’expressió d’un Parlament que hauria de ser sobirà i que respon al sentiment de més del vuitanta per cent de la població.