blog de Montserrat Ponsa

Dia per recordar prop d’amics, vells costums que, la maleïda pandèmia ens vol robar. Gràcies amics, vam tenir jornada complerta que va cloure amb un deliciós espectacle al Teatre de Salt, dedicat als més joves. Vaig tenir el plaer d’anar-hi amb els protagonistes. No us el perdeu!

Com diu el refrany: ben menjats, ben beguts -jo hi afegeixo bona companyia- quina sort hem tingut. No passa cada dia i, hem de saber aprofitar-ho. El temps ens va acompanyar, bona tempertura, sol fins a la posta, bona taula, bon espectacle i Amics de debó.

Res millor que els amics. Pels que som grans, és imprescindible tenir-vos prop nostre. Ep! Nosaltres ho vam fer mentre gaudíem de totes les capacitats. L’edat, no perdona, és envejosa vol robar-nos allò que ens pertany, la llibertat.

Els més grans -de manera especial-, sabem i tenim clar què hem d’obviar. La vida ens ha ensenyat a descobrir allò que és prudent per a nosaltres i allò que és millor oblidar. La vida senzilla de sempre, sense embalums, coneixedors de les nostres possibilitats.

Enguany tenim un clima que no toca, ens afavoreix per evitar despeses de calefacció però, urgeix que plogui ja que l’aigua, és un be-necessitat imprescidible, sense la qual la vida sobre la terra tocaria la simfonia final i, preferiria estalviar m’ho.

Seguim amb una bonança inusual que no se li veu sortida airosa. Ningú és entés en la matèria per endevinar quà passarà, si arribarà l’estiu o el fred, envejós, trucarà a destemps les nostres portes i aportarà deu sap quina malestruga. Confiem però que Deu no ho permetrà. Ens estima.

Només trobo una resposta: vull fer sempre més coses de les que ens pertoquen. Per què, em demano sovint? No trobo resposta. El pensament és lliure i, al menys a mi em traeix. Em descobreix coses que intueixo i no vull quedar me les només per a mi…

Quan em llevo, mai gaire tard al voltant de les vuit, decideixo: avui m’ho prendré tot amb calma, no faré més coses de les previstes, no correré, podré anar a passejar…. Doncs no, em menteixo a mi mateixa, cosa que mai faig amb ningú més. Sort que el dia ja s’allarga.

He decidit anar caminant arreu, ni que sigui a comprar. Sense carregar massa pes, visc al dia. El problema rau en si es presenten convidats sense avisar…Sort que tenim llocs on menjar be i en sortim contents. El nostre poble es petit, tots ens coneixem, sobretot, els que hi portem anys…

Segueix clima inususal de bonança, sense pluja a la vista. Haurem de fer clams -alló que en dèiem rogatives- al cel demanant pluja o, estarem castigats a decretar limitacions serioses sobretot de rec. A casa nostra fa temps no reguem. Siguem cauts, si volem aigua per beure.

Amic entranyable, cuiner de primera fila de la Guia Michelin,

va morir quan menys esperàvem, en plenitud, amb tot allò que

tocava: família, cuina -amb lloc destacat a la Guia Michelin-.

La vida sol ser envejosa, i, enlloc d’emportar-se als que ja

han viscut i voldrien marxar, tria als que tenen esperança

de vida, d’èxits , de família, d’amics. Ens faltes.

Res és igual. Juntament amb la seva esposa, ben acomboiat pels pares,

van convertir el seu restaurant Can Fabes, a Sant Celoni,

en punt de mira de la gastronomia de Catalunya.

Va conquerir 3 estrelles a la Guia Michelin.

Algunos, entre los que me encuentro, tenemos claro que, en nuestro mundo y quehacer diario urge, resolver de forma pacífica, sin violencia no importa el problema, a través de la palabra toda clase de conflictos intentando ayudar a quienes nos necesitan.

Pacifismo supone intentar negociar, a bien, toda clase de conflictos, aquellas discordancias entre las ideas de unos y otros, de no importa el orden. Aunque demasiados no lo entiendan y utilicen la fuerza directamente, incluidos algunos mandatarios que, nunca deben ser ejemplo a emular.

Demasiados notables prefieren intervenir para hacer más vistoso y notorio su pensar, no como nos gusta a otros negociar sin ruido ni confrontación a través de la voz, la palabra, marginada por parte de algunos de los llamados notables, que deberían dar ejemplo, sin torpedear nada ni, a nadie.

La palabra, este don maravilloso que nuestras generaciones tuvimos presente. Tras guerras inciviles entre parientes y vecinos, algunos supimos descubrir que era solo la palabra la que conduciría a pacificar tensiones y aunar pensamientos. Pura realidad.

La palabra, que nunca más debe ser la voz que clama en el desierto. Hoy, S XXI, todos tenemos la posibilidad de conocer lo que ocurre en el orbe, en cualquier lugar del planeta para poder discernir entre lo que queremos-podemos y lo que es preciso obviar.

En nuestro caso la palabra Pacifismo es un conjunto de pensamientos-acciones encaminados a procurar la paz entre las persones, las naciones, una manera de pensar obrar contra guerras y discriminaciones.

Se trata de una manera de ser-vivir-comportarse que se opone a los actos y pensamientos violentos que pueden dañar a los otros, aquellos que no piensan-obran como tu empezando con los más próximos. Todos tenemos amigos ,a pesar de distintos obrares

De ahí esta cuestión que nos preocupa, de manera especial a quienes hemos vivido la vida con todas sus turbulencias, guerras, imposiciones políticas discriminatorias, pobreza, medias verdades que nunca aceptaremos, aunque sea bajo el nombre de pacifismo. Yo les diría aquella frase rutinaria que a todos nos molesta: No te lamentes, REVÉLATE!

Montserrat Ponsa Tarrés. Fundación Cultura de Paz. Catalunya

La resposta és punyent. Naixem fruit de l’amor d’uns pares que ens ajuden a crèixer però a mi em van portar a viure a casa d’uns oncles. Solitut total que em retenia a 80 Km, lluny de pares i germans a casa d’uns oncles que no tenien fills. Mai cap exlicació!

Vaig tenir una família fruit de l’amor d’un espós l’Oriol, i la companyia dels seus pares i germana que em van ajudar a ser qui soc, mare-àvia-besàvia. He fet el què em tocava en tot moment? Ara, la solitut passa factura. Considero que jo, he complert la meva tasca.

No puc dir que tot està per fer ni que tot és possible. Les coses no son com abans ni les nostres necessitats tampoc. El temps passa com un lladre, intenta robar alló que guardem gelosament. No deixarem que ens robi el bon fer, prop dels que estimem i ens estimen. Però costa, caminar!

Sábado 10 de febrero de 2024. Estamos bajo el efecto de la Luna llena de ayer día 9, una luna en Acuario que nos ha hecho despertar y nos empuja a avanzar de nuevo y a pasos agigantados hacia todo lo que deseamos. Esta luna coincide también con el comienzo del Año Nuevo Chino, el Año del Dragón, además de la conjunción de Quiron y el Nodo Norte. Todo esto nos lleva hacia un año de buena suerte, en el que tendremos una energía de innovación, transformación, avances, nuevos conocimientos e ideas revolucionaras que nos van a sorprender a todos. El consejo es no temer al cambio ni a lo nuevo, porque viene a mejorar nuestra vida.

Sovint ens arriba a tots: algun entrebanc no buscat. T’arriba quan

menys l’esperes. Que no et respon el Blog o el telèfon, que estàs sol i

ningú t’escolta… Aleshores, descobreixes que no ets tu ni el teu fer que

t’aporta algun mal de cap sinó que, quelcom aliè et falla.

Què fer? Tornem a començar em dic a mi mateixa i, aquí no ha passat res!

Simplement has reiniciat quelcom esporàdic que, potser seguiràs amb el projecte

o ho deixaràs córrer i, aniràs cap a una altre banda més generosa. Sí, he

dit generosa perquè hi ha perspectives de tota mena que has d’intentar

esbrinar abans d’endinsar t’hi de ple.

Perdem l’oremus quan ens fiquem amb llibres de cavalleria dèiem abans,

allò que no sabíem però, volíem fer veure que si, que érem omnipotents.

Consti que mai ho he volgut ser! Sé què puc, fins on arribo i què m’he

d’imposar obviar, a benefici propi. Com diu el refrany només sé que

no sé res i procuro no fer el ridícul.

M’agrada la conversa amb amics i coneguts, anar a teatre o al cine.

Compartir jocs de cartes o dòmino amb els amics quan ens trobem

algunes tardes. Tots ens sabem ja els truquillos per a fer veure allò

que no és. Sovint, però, no ens en sortim.

Tenim un clima que afavoreix el caminar a primera hora de la tarda.

Hi dedico al menys una hora. A vegades sense trobar ningú pel camí.

Escriure és un dels meus pitjors vicis que intento practicar. Cadascú té

els seus, malgrat alguns els volen amagar, o es limiten a xerrar.

Em costa amorrar me a la TV trobar un programa atractiu, o serà que

no sé buscar-lo? Tinc poca paciència per escoltar bajanades. Des de

 sempre, ve be aquella dita crece con el niño.  Sí, agraeixo la companyia a taula

 de parents i amics, les partides de cartes o dòmino posteriors.

M’agrada cuinar i compartir converses de temes actuals no complicats

Consti que guardem llibretes per tal que ningú tingui opcions a barrinar

resultats inexistents. Son curioses relíquies d’anys i anys d’amistats que

creixent i, ens fem grans plegats. Com ho faríem sense amics?

Ara però el tema urgent és aigua. Necessitem pluja ja que, tot està sec

i de moment no hi ha esperances imminents. Ve a tomb aquella dita popular

que sempre m’ha xocat que diu Aigua Senyor, que de vi ja en venen!

Sense aigua, la vida tocarà la Simfonia final que no ens agradaria.

Sense amics, sense aigua: Perdrem l’oremus vulguem o no…

Abans, tot era diferent. Ni millor ni pitjor, revisable…

Records d’infantesa en un poble on tot era pecat. Per què tant interés en qualificar situacions que no venien al cas. No els ho perdono ni perdonaré…Ens feien empassar bou per bèstia grossa i, els únics pecaminosos eren ells, no els anomeno. També el clero.

Potser ho faré algún dia. L’esglèsia no hi va posar res a favor quan hauria pogut aclarir nos conceptes que, hem tingut de desxifrar pel nostre compte, éssent la riota de molts dits catòlics. Allà ells. Per sort, ho tinc clar. A la gent de la meva edat ens han mantingut traïts, enganyats.

L’infern serà ple de llafiscosos que volen sempre endur-se n el premi. Confio que surtin amb la cua entre cames i no ens maregin allà on ens trobem, però: lluny seu. La nostra vida ha sigut fidel a uns principis que hem intentar no vulnerar. Confiem!

Rera el Carnaval comença la Quaresma, que no és tant magre com abans. Penso que caldria explicar als joves el seu significat pel que fa a l’esglèsia: els motius dels dejunis i abstinències que, abans ho vèiem com muntanyes insalvables i han quedat en res per una gran majoria.

Recordo com ens tenien restringits aquests dies a l’escola de monges on em van portar. L’educació rebuda, la vaig tenir de revisar i refer. Vam ser educades com si fossim pecadores i, ens ho van fer creure. Em va costar sortir d’aquell parany! Ho vaig aconseguir!