Jordi Sànchez ANC

A Girona i Terrassa, el dia 6 de desembre, no ens vàrem agradar. No solament pels enfrontaments i excessos d’alguns manifestants (per exemple, els que varen fer saltar en l’aire les tanques de seguretat o van cremar contenidors) i d’alguns agents dels Mossos (per exemple, els que continuaven atonyinant una persona que havia caigut o utilitzaven defenses personals no reglamentàries o pegaven per sobre de la cintura i contra persones que caminaven d’esquena, marxant dels incidents), sinó també per una dinàmica d’arrossegament que l’extrema dreta ens imposa progressivament.

Hem de reflexionar si convocar contramanifestacions a la presència de grups ultradretans a Catalunya (ja sigui Vox o qualsevol altre) és la millor resposta que pot donar el sobiranisme, la més pertinent, la que més ens reforça en el camí cap a la independència. En la meva opinió no ho és. Ni per convicció ni per oportunitat.

La meva convicció rau en l’assumpció plena del dret de manifestació i de llibertat d’expressió. La defensa coherent d’aquest dret és quan el reivindiquem perquè pugui ser exercit pels nostres adversaris, pels nostres contraris, tant o més que quan el reivindiquem a favor nostre.

La manca d’oportunitat rau en l’impacte negatiu que tenen aquestes contramanifestacions. Un exemple ajuda a reflexionar-hi. El dia 6 de desembre a Barcelona es van manifestar unes 2.000 persones convocades per l’extrema dreta. A Girona poc més de dos centenars i a Terrassa probablement ni això. A Barcelona no hi va haver cap contramanifestació. A Girona i Terrassa, sí. Que cadascú faci balanç i conclogui quina és la millor estratègia a seguir des del sobiranisme. En quina de les nostres reaccions vàrem donar més veu a l’extrema dreta i la vàrem projectar amb més força? Jo ho tinc clar.

Per una altra banda, és del tot imprescindible evitar i aïllar qualsevol acció que ens aproximi a la violència. Hem de desterrar els aldarulls i les cares tapades a les nostres mobilitzacions. Només guanyarem amb la cara descoberta. Cada brot d’enfrontament amb la policia, cada contenidor cremat, cada tanca tombada, cada cara tapada, cada vidre trencat és una alenada d’aire fresc al Regne d’Espanya.

Des dels poders de l’estat s’ha buscat durant anys que els aldarulls arribessin a les nostres mobilitzacions. De fet, ho han desitjat de manera descarada. Només cal veure el relat comunicatiu que han intentat imposar cada any dies abans de la Diada advertint del risc de la violència. És tan gran el seu desig que, sense que la violència hagi fet acte de presència a Catalunya, l’han convertit en la particular paret mestra en què han construït l’acusació de rebel·lió.

Afortunadament, sempre han fracassat, fins i tot quan els provocadors i infiltrats –molts provinents del Piolín que aquells dies era atracat al port de Barcelona– van vorejar totes les accions i mobilitzacions del 3 d’octubre del 2017.

L’interès de l’estat en l’existència de desordres públics i violència –encara que sigui de baixa intensitat– és proporcional al convenciment que tenen que només amb la distorsió social que comportaria la kale borroka l’unionisme podrà recuperar terreny. Els càlculs de l’estat descansen sobre una simple equació: com més aldarulls hi hagi menys creixerà el suport social a la independència. De fet, no fa gaires dies, el senador i dirigent de l’esquerra abertzale Jon Inarritu expressava exactament aquesta mateixa idea parlant sobre Catalunya: l’estat espanyol vol desordre públic, violència de baixa intensitat per aplicar i justificar la seva repressió.

No em serveixen d’excusa els fets que aquestes setmanes se succeeixen a França. No crec que els aparadors trencats, els cotxes cremats, els contenidors tombats i les barricades fetes de mobiliari urbà, llambordes i terrasses de bars siguin cap solució als desafiaments que avui tenim a Catalunya. De fet, no crec que siguin mai la solució de cap problema, però segur que ara a Catalunya no ho són.

La desobediència civil i la no-violència poden arribar a aturar un país, a fer caure governs i lleis injustes –com va passar amb el servei militar obligatori els anys noranta– o a guanyar la independència, com va succeir a l’Índia a mitjan segle passat.

La dignitat que ens fa invencibles com a país és la mostrada el primer d’octubre de l’any passat per milers d’homes i dones resistint de manera no-violenta la violència policial. En cap cas la de les persones que s’amaguen darrere un passamuntanyes i que opten per l’enfrontament i els aldarulls al carrer.

Aquests dies i setmanes vinents seran de gran intensitat. Si us plau, us demano que no ens apartem d’allò que ens ha fet tan i tan forts. Siguem valents, radicalment valents, i encarem des de la plenitud de la no-violència el camí cap a la nostra llibertat.

Jordi Sànchez, president del grup parlamentari Junts per Catalunya

CP Lledoners, 12 de desembre de 2018