blog de Montserrat Ponsa

Montserrat Gudiol ens ha deixat aquest Nadal. Va ser un dona extraordinària, senzilla, bonica, pulcre en tot el que comporta aquest adjectiu. La vaig conéixer de la ma de Guayasamin i d’Antoni Cumella. Vam mantenir força contacte.
Apassionada per la Pintura però també per la vida, la familia i els sers humans. Eren els seus grans models. A ells dedicava la seva obra, eren els seus «models». La recordo acompanyant el seu pare, al que estimava i admirava. Coneixedor de l’art, havia compartit llargues tertúlies amb ell i l’Antoni Cumella. Descobria com ningú les falsificacions. Si ell deia NO, ningú el podia rebatre. En el llibre Els meus personatges, hi ha una entrevista amb la Montserrat Guadayol. A reveure Montserrat, se que seguiràs amb la teva passió per la pintura allà on et trobis. Gràcies per la teva amistat. Foto Ara.cat

Els meus personatges. Editorial Mediterrània. octubre de 2000.
Només cinc dels personatges segueixen vius, els altres onze, ens han deixat. Si algú te interés pel llibre que m’ho digui. En guardo uns quants exemplars.

Per què vaig fer aquest llibre?
Enraonar, discutir, bescanviar idees, vet aquí una passió deixada de banda per l’home d’avui, immers en les noves tecnologies. Perquè, conversar, és un dels grans plaers que tots tenim a l’abast a qualsevol hora del dia o de la nit, sense discriminació d’edat, de sexe, de posició social… Com, amb qui? Amb tota persona que estimi les coses senzilles i sàpiga dir-les pel seu nom de forma directe, sense voler enlluernar.
És trist veure.com s’ha perdut l’hàbit de parlar, quan aquesta, és una qualitat que diferencia els éssers racionals dels que no ho son. En aquest llibre, «Els Meus personatges», aposto per la Conversa, per la Tertúlia.
A través de les converses amb els meus personatges es pot descobrir l’altre. Aquests personatges, m’han fet conèixer món, altres cultures, idees noves sobre l’evangeli i l’església per exemple, part d’Ernesto Balducci un Teòleg italià, escolapi, l’home més important que mai he conegut -consti que en conec molts-. Sobre la Història de l’art amb Antoni Cumella el nostre granollerí universal, enamorat de Gaudi i de la seva obra, que va elevar la ceràmica a la categoria d’art. Guayasamin, al que vaig conèixer a principi dels anys 70. Amb ell vaig entrar a la vida de grans personatges. Casa meva , a l’Ametlla, era casa seva. La seva a Quito, era tambè la meva. Soc membre d’Honor de la seva Fundació . Va plasmar el dolor de les guerres i la misèria, amic entranyable fins que va morir. Modest Cuixart, aquell gran treballador , artista que no creia només en la inspiració. No passava una setmana que no compartíssim xerrada. Montserrat Gudiol, pura delicadesa, sumida després en malaltia irreparable, l’Alzhaimer, que la va transformar…La seva passió era la pintura. Oriol Martorell, que tant be sabia explicar la Música. Va ser al pare de la Coral Sant Jordi que, va passejar la cultura catalana arreu. Ens unia estreta relació familiar, ens veiem sovint. Recorda, en el llibre la seva vida a Granollers quan la guerra civil, el bombardeig. Vam mantenir llargues disquisicions respecte la necessitat d’ensenyar música a les escoles, però també, la necessitat de ser feliços amb allò que tenim, mai envejosos.
Vaig conèixer a fons la poesia catalana amb llargues xerrades amb Mn Pere Ribot al seu feu de Riells del Fai, aquell home bo que les autoritats del franquisme van apartar de la seva responsabilitat, en una Parròquia i exiliat a Riells. Capellà extraordinari que plantava cara a qui fos, àdhuc a les autoritats quan no tenien raó. Recorda la seva arribada al camí de les lletres, al Seminari a principis anys 30. Santi Santamaria, pioner de la cuina catalana al món, un dels meus millors amics mentre va viure, sempre al costat, en les alegries i en les penúries. Defensor de la Cultura catalana.
La família, la necessitat de sentir-nos a prop dels d’aquí, però també dels forans, eren temes que sortien sempre a les converses mantingudes amb Danielle Mitterrand i Rigoberta Menchú, lluitadores a favor dels Drets d’Homes i Pobles, “malaltia” que em van inocular, i ara intento comunicar jo també.
No hi falten polítics d’aquell moment, Fidel Castro, Jordi Pujol, Heribert Barrera, Carlos Garaikoetxea, Rodrigo Borja President d’Equador 1988-92 . Josep Laporte, amic al que he trobat molt a faltar, no acceptava l’autoritarisme de cap mena. Vull assenyalar que tots eren-som grans amics, apassionats per la conversa positiva, pel voler conèixer opinions respecte a temes puntuals del dia a dia. No se què pensarien avui independentistes fins el moll de l’os.
La meva pretensió amb aquest llibret, era i segueix essent, donar a conèixer gent que ha marcat fites en els seus àmbits, sovint desconeguts, o potser marcats per determinats interessos, amb imatges que no son reals…
Entrar a l’interior d’aquella persona que tens al davant és un repte, una mena de violació del seus sentiments més profunds, si no fos acceptada. Permet fer un retrat, descobrir l’ànima. Els ulls, per a mi, son peces clau per saber com és, aquella persona que tinc al davant. Si la mirada no m’agrada, no m’interessa. No sol fallar mai, feu la prova. Tinc altre recull que espero que alguna Editorial vulgui publicar.
He tingut la sort de conèixer persones especials que han marcat la meva vida que m’agradaria poder compartir amb tothom, però de manera especial amb els joves que, no oblidem, com afirmava Danielle, son el nostre futur, la nostra gran esperança.