blog de Montserrat Ponsa

Temps extra, especial pels amants del sol entre els quals em compto. Sol, llum i temperatures inusuals per un 31 de gener. Necessitem aigua i confiem que arribarà. Haurem de fer Rogatives, com nomenàvem abans a aquelles invocacions als sants per tal ens l’envíin? Doncs sí…

Recordo els mesos de gener de la meva infància a El Pont de Vilomara, quan tot era escàs, de post guerra. Costava menjar, costava moure’ s, costava romandre al carrer pel fed que feia. Ah! Costava abrigar-se no importa amb què per apaivagar aquell fred que calava fins els ossos…

Tot és tant diferent que, els nostres joves no s’ho creuen. Avui gairebé ho tenen tot resolt. Els que venim d’aquells temps ens dol no sàpiguen apreciar les facilitats que ara disposen per resguardar se del fred. No els xerriquen les dents com ens passava a nosaltres.

Ni alló ni aixó. Caldria moderació… No oblidem els sense sostre que viuen al ras, no per gust…

Sempre ha estat i sempre serà. Als que ostenten poder no els complau que nosaltres, els subdits, pensem i decidim res, volen imposar-nos les seves lleis malgrat que nosaltres, el poble ras, no ho acceptem de bon grat i solem fer la nostra via. SOM molts!

De tant en tant algú es revela, no accepta el que imposen els manaires, i decideix seguir al seu albur, escoltant el què li dicta el cor. No som ben vistos, aquells que així obrem però ens respecten i, de tant en tant et fan un toc, potser una oferta. -Massa hi cauen…

Alguns l’accepten si la creuen pertinent i estan en el seu dret. D’altres l’obvien i viuen-vivim al nostre albur, pensant-escoltant alló què ens dicta el cor, la nostra consciència que no sol equivocar se gaire, a no ser que tinguis pretensions grandilocuents. N’hi ha que sí, les tenen.

Sovint, doncs, és pecat mortal trencar regles amb les quals no estàs d’acord, que potser van contra els teus principis o, no formen part dels teus pensaments. Pensar o no pensar, vet aqui el dilema. Si penses que has de trencar regles, no ets del ramat. I si no penses, NO ets ningú...

Pensar és doncs entés com a pecat, per aquells que mangonegen i volen convertir nos en tant que manobres, còmplices de les seves argúcies. Sovint m’ha costat decidir quelcom, però mai he dubtat a l’hora de la veritat. Tinc molts anys, he viscut, m’he mogut a través dels 5 Continents, he conegut gent notable dels quals he aprés alló que tinc clar: per on NO passaré

Pensar o no pensar, decidir què vols ser quan siguis gran està a l’abast de tothom. A molts però, massa, els costa decidir el seu camí, pors de ser malvistos, que diran si no faig, si no vaig a… si el teu cotxe és vell o nou, però de manera especial, de que no actuis com tothom. Mai m’ha capficat! En tot moment he tingut clar per on no passaria MAI.

Petita frase plena d’esperances….Sovint em demano i si hagués dit… I si hagués fet…. I si no hagués fet…. I si no hagués dit…. Imagino que son preguntes sovintejades que tots ens fem. Les respostes son variopintes, per tots els gustos i colors. Sort que ens les guardem!

Temps primaveral que insta a passejar, a visitar amics i parents per compartir il-lusions per jugar al Dòmino, a Cartes, al Rumi… per comentar històries viscudes -ens trobem cada setmana-. Tenim llargues famílies i, no cal dir que novetats no ens falten.

El clima insta a bellugar se, a no romandre tancats a casa esperant que plogui que, tant de bo arribés la pluja i omplis rius i canals, basses, i pous ja que l’aigua és un be de Deu imprescindible que, si fa figa, se’ns emportarà no riu avall sinó muntanyes amunt, al cel..

Esperances, de retrobament amb amigues de vida, amb moltes complicitats, de fills, d’il-lusions, de tertúlies que ens ajuden a caminar. A sentir te acompanyada quan penses que està sola i et criden. La família ve donada, les amistats som uns i altres que ens busquem-trobem.

I si no ens haguéssim trobat? Algú hi posa la cullerada i ens fa trobar. Gràcies a aquest algú….Amén!

No s’endevina, per la temperatua dels darrers dies que estem a gener, el més que, anys ha, sobretot quan jo era petita, al meu poble del Bages, era el mes més temible de l’any: dies curts, glaçades…potser neu… Celebrem la setmana dels barbuts, honrant els sants: Pau l’hermità, Sant Maur, abat, i Sant Antoni, abad.

Tot embogeig començant per les temperatures. Avui, 26 de gener, ni tant sols la calefacció es posa en marxa. Ha fet un dia extra de sol, que he aprofitat per anar a caminar i fer les compres necessàries per omplir la nevera. Segons els entesos tenim sobre nostre un potent anticicló que ens protegeix de borrasques i aire fred -que domina a gran part d’Europa-. Parlen de temperatures de 25º i una llarga primavera… No confiem!!!

Hi ha una dita que sempre tinc en ment: ni el fred ni la calor queden mai enrera... Arribarà doncs a desora, però, si el dia ja és més llarg, serà més fàcil de resistir. Mai em queixo de la calor, la suporto be, no així el fred que em deixa fora de joc. Sense ganes de sortir a caminar ni fer coses al carrer. Enguany, com diuen a Castella que nos quien lo bailao…

He sigut fora uns dies per un petit encontre familiar. Important fer-ho de tant en tant, sense rellotge sense pressa. Hem gaudit de bon temps i, no teníem altra responsabilitat que passejar per llocs que estimem, preparar i gaudir de bones menges que hem preparat nosaltres mateixos i, animada conversa.

Per què tantes persones necessiten fer coses estranyes per a poder enlluernar els demés quan, el primordial rau en aprofitar aquells que tens prop teu i potser, per motius de feina, sovint costa retrobar?

Esforcem nos hi. Val la pena. Hem fet un recorregut per les nostres vivències de quan petits, encara viviem sota el mateix sostre del qual, a mi em van apartar.

Abans, a les famílies que no podien tenir fills se’ls acostumava a cedir un nen de la familia de les cases on en tenien uns quants. Quan tenia set anys em van portar a viure a casa d’uns oncles, lluny de casa, quan la movilitat era dificil. vaig plorar molt. No ho entenia. No m’estimaven?..

Abans, quan feies una afirmació com aquesta -em passava sovint- em deien: no et deixaran entrar al cel….Hauré de quedar me`n fora? M’hi barallaré si cal, però hi entraré, era la meva resposta que segueix vigent.

Tenim un mes de febrer d’excel-lència, es diria gairebé primaveral. Per a mi és el pitjor més de l’any. Els dies son curts però, enguany, tenim un sol que no ens abandona i, podem romandre, gairebé, sense calefacció.

Quaresma? Paraula de significat desconegut per a molts dels nostres joves. Els que som creients-practicants i confiem en el més enllà, sabem que és temps de penitència. Confiem retrobarnos amb tots aquells que ja no hi son i hem estimat. Tinc la ferma esperança de que farem un nou camí plegats.

Qui va crear el món, el firmament, les estrelles i els sers humans no ens pot deixar penjats-obviats a la nostra sort. Ens hi va col-locar per tal que decidissim, sense coaccions, què volíem ser quan fossim grans, que ens dèien quan érem petits.

Que escollissim com viure i comportar-nos en aquest estrany món que ens ha tocat viure on res és clar ni planer. T’ho has de treballar i manegar, Tenim potestat per decidir, de vell antuvi entre el be i el mal i no cal que ens escriguin a cap pissarra les definicions, de tots sabudes.

Saps com has de comportar-te amb els que et necessiten no importa l.hora i l’espai. I tot, sense fer soroll ni remor, per tal de que ho sàpiga tothom que, malauradament, és com actúa una immensa majoria.

Viure senzill costa poc, en aquest estrany món que plegats, no hem sigut capaços de mantenir en marxa.

Reservem el nostre amen -que equival a dir així sigui-, per aquells bons anhels que no ens arriben però voldríem aconseguir. Saben? Podem!

No tinc cap mena de dubte: els amics son un do que Deu ens dona per poder seguir caminant en aquest món confós i que confon si no el mimes.

Totes les possibilitats et venen donades però has de saber escollir, triar, com aquell dia que vam dir el Sí al que sería el nostre company de vida que tant trobem a faltar.

L’aigua, aquest be imprescindible per a la vida, ens te peocupats per la seva absència. Podem viure sense moltes coses que avui se’ns ofereixen NO però sense aigua sense la qual la vida a la terra tocaría la Simfonia final. Impossible sobreviure.

BENS NATURALS : Aigua Rius Mars Sol Lluna Estrelles. Situacions: Pluja Llamps Trons Pedregades Vent Nevades.

Cada dia tinc més clar aquest valor, amistat. Persones a les que estimes amb les quals pots compartir idées i esperances. Ens coneixem, sabem què volem, per on no passarem. La familia et ve donada, els amics som nosaltres de comú acord, que ens trobem i compartim idèes il-lusions i esperances sense cap lligam que ens pugui amoïnar o entristir.

Tinc sortosament molts amics -ho dic en masculí perque els enxampa tots-. Mai un malentés que aclarim, mai una paraula grollera, mai una crítica d’algú que no és present a l’encontre, des d’aqui agraeixo que em deixeu formar part de vosaltres. No us anomeno, no sigui que algú és molestès. Gràcies!

Avui he tingut dificultats amb l’ordinador. Sense connexió. Demano contrasenya que envio. No serveix. Què fer? Res més que agafar el boli i una llibreta, començar a escriure article amb el bolígraf sde torn com havia fet tota la vida, intentant no tenir de taxar ni esborrar.

No ho entens em demana la màquina? Sí, responc per a mi, sempre ho he fet així… Només voldria saber per què avui estic sense connexió. Escriure a ma és, per a mi, molt més agradable, mous més els teus sentits que amb la màquina d’escriure.

Costa trobar moments per sortir a caminar sola. Sort de la companyia d’un bastó que m’acompanya. Sempre m’havia fet riure veure gent jove amb bastó. Sabeu? Doncs val la pena tenir-lo. Si t’hi aveses quan tens pocs anys segur que hi guanyaràs. Dona seguretat!

Avui dimecres dia trist, gris, ni plou ni fa gaire fred però, sense sol. Personalment sense sol no soc jo. Ni tinc ganes de sortir a caminar -activitat que m’he imposat- al menys una hora. Intento canviar el recorregut però estic en mans del rellotge el que m’obliga.

El sol és el meu enamorat des que era petita. Mai l’he deixat d’estimar! No per posar-me morena sinó per la seva escalfor, que no engabanya però t’ajuda a moure’t, a estar presta a caminar, a fer el què sigui, on sigui i, contemplar lo quan es deixa.

Ep! També la lluna és meva, la porto al cor pro del sol. Si la veig, millor dit si es deixa veure vaig a dormir feliç però si s’amaga, com sol fer sovint, m’hi enutjo i li recrimino molts per què… A vegades m’escolta i reapareix! Ja estic salvada.

El sol i la lluna son els meus enamorats des que era petita. Quan teníem poc i sortíem d’una guerra incivil que ens va deixar fora de joc. la lluna però reapareixia cada dia a l’hora pertinent i, nosaltres, la quitxalla, sense els recursos actuals, era la nostra mar del cel que ens feia llum.

Ens sentíem feliços de la seva presència. El dia era i és i ha sigut sempre pel sol, la nit ha estat domini de la lluna que, a través de les seves quatre fases, ens ilumina i ens guia. Era per a mi un regal. Sempre m’ha agobiat la fosca. Mai la llum, la claror…