blog de Montserrat Ponsa

Sembla que estiguem fent recull d’aniversaris d’amics morts. Malauradament son molts els que em falten malgrat els porto els al cor. Havíem fet moltes batalletes, el problema radica en que tots els meus amics eren més grans que jo i s’han avantçat en la fugida al més enllà. Confio ens retrobarem i farem festa grossa, mobilitzant angels i arcàgels i, tots els estols celestials ens hi acompanyaran. No ho dubto.

Cuixart havia excel·lit en l’expressionisme i en l’art abstracte. Cofundador del moviment avan Dau al Set (1948), amb seu cosí Antoni Tàpies, Joan Brossa, Arnau Puig i Joan Ponç, Joan Josep Tarrats havia rebut, entre moltes altres distincions i premis, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Clau d’Or de la Ciutat de Barcelona, el Premi Internacional de Pintura de la V Bienal de Sao Paulo (Brasil) i el Premi de Pintura Abstracta de Lausana (Suïssa)

Modest Cuixart, amic entranyable amb qui compartíem amics, idées i esperances havia exposat arreu del món: al Guggenheim Museum de Nova York, al Museo Nacional de Arte de Mèxic, als museus d’art modern de Munic i de Tòquio, a la Tate Gallery de Londres. La seva obra consta, principalment, de figures femenines i de representacions de la natura.

No solíem fer trobades d’amics sense la seva presència. Em demano sovint ¿per què no feiem imatges de les trobades? Abans tot era molt diferent, ens sabíem, tot i que sovint allunyats en km, quan res era fàcil com ara.

El meu record final era de veure’l trist, abandonat en una habitació d’hospital, sol. M’agafava la ma i, me l’estrenyia. Ens sabíem còmplices de records de vida compartits, quen res era fàcil com ara.

Imatge molt antiga….

Pel be de tothom, naturalment. Te n’adones però quan estàs fora de joc, quan no pots fer segons quines coses per algun motiu. Ara, jo, per una petita dolència a un ull i, em osta acceptar! Per què som, al menys jo, tant reacis als per què?

He gaudit de bona salut, mai m’ha frenat res des que tinc ús de raó: família, amics, però ara, un petit problema a la vista m’ha deixat uns dies fora de joc i, em costa d’assimilar.

La vida no és com la voldríem: estar sempre sans i estalvis, disposats a fer el què calgui no importa quan ni on. M’oblido que he crescut molt i, he de modificar hàbits. N’hauré d’aprendre, no serà fàcil. Sempre m’han agradat les coses difícils

Viure lluny d’una ciutat no és addient quan creixes, quan tothom organitza les seves vides -com és natural amb les seves famílies- i és aleshores quan et preguntes: i tu què hi fas aquí?

He tingut dies per pensar, per recordar coses viscudes quan amb tots els fills petits gaudiem de la Natura, de la terra -que algun a vegades n’embolicava i guardava sota al seu llit, no fos cas que s’acabés-.

La vida és cambiant i urgeix adaprtar-se a les noves situacions. Intentaré fer-ho. Com be diu el refrany: renovar-se o morir…

Fa anys que va morir la meva gran amiga Danielle Mitterrand rera llarga malaltia. Havíem compartit molts moments, a Barcelona, a Paris, a casa seva a casa meva, al món, sempre disposada a donar la cara a favor d’aquells que la necessitaven. Amb ella vam compartir la seva Fundació France Libertés i la nostra Fundación Cultura de Paz que presideix Federico Mayor Zaragoza.

Vam fer plegades molts caminars arreu del món on ens necessitessin. Justícia, equitat i pau eren els nostres lemes. Era una persona senzilla, afable, disposada a ajudar arreu del món. Grans records em venen a la memòria d’aquella persona apassionada per ajudar. Amiga entranyable, vaig compartir amb ella uns dies a Paris quan ja desahuciada esperava el final. Mai va defallir, era ella qui ens donava coratge.

Vaig acompnayar-la també el dia del seu acomiadament, el 22 de movembre 2011. Un dia trist, fred i amb molta boira. Tanta, que l’avió no tenia clar si podria aterrar.

No respecta ningú, ni joves ni vells, ni homes ni dones. Alguns voldrien perdurar per sempre però, qui mana mana, o et portes be o Deu sap què t’espera.. Ho podem afirmar els que, grans, encara hi som i, molts, no estem d’acord seu comportament.

Salut i amor son els més preuats bens que ens ofereix, no deixem d’agraïrlos mentre seguim caminant. De la resta hom pot fer de més i de menys. SÍ, però, els nostres camins han d’anar acompanyats d’AMOR en majúscules -la vida sense amor deixa de ser vida- . A tots ens costa, de manera especial als que hem perdut sers estimats imprescindibles i hem hagut d’inventar nos sous sistemes per a viure-la, no la sentim complerta.

Estem en moments delicats, rera la maleïda i provocada pandèmia que ha afavorit a uns pocs i ha maltractat a molts, sobretot als més gran a través de la POR. Penso que cal recuperar-la i procurar que ningú es trobi sol. És el pitjor mal existent, no té medicina que el curi. Sovint els que hi podrien intervenir son sords a la crida dels seus propers. Ja s’ho trobaran!

No em trec del cap unes premises que sempre ens indicaba la iaia i ens feia resar un parenostre, rera el Rosari a Sant Pancraci demanant-li: SALUT I FEINA. Jo li he seguit fidel! Em sento agraïda.

…

Massa no descobreixen que son grans o, que la salut és important. Que a mesura que creixem ens hem de comportar, si no volem veure’ns immersos en algun tema sanitari que, per petit que sigui, deixa fora de joc.

No agraïm prou la possibilat de mobiltzació que tenim tot i que no sigui com quan érem més joves i, hem de resoldre temes via mail o telèfon. La sort que tenim de disposar d’aquestes eines!

Son temes a tenir presents i no voler traspassar limitacións. Hi som, és el què compta i hem d’adaptar-nos a noves maneres d’actuar des de casa, des del telèfon o mails. Massa, malauradament no disposen d’aquestes possibilitats.

Ho dic així tot i que em costa assimilar-ho.El pitjor mal, a mesura que et fas gran és la solitut, trobar-te sol quan has estat sempre envoltat de molta gent. Consti que solem dinar o sopar sovint amb parents i amics, fem llarga sobretaula però, després busques i, t’embarga el silenci.

Soc incapaç d’engegar la TV ni que sigui per sentir soroll. Puc assegurar que ni tant sols sé posar-la en marxa. No me n’avergonyeixo. Sort d’algun llibre però, darrerament, em fa la guitza un ull

Dimecres 9 de novembre de 2022, a les 19:00 hores
Sala d’actes del Museu de Granollers
Carrer Anselm Clavé, 40-42, Granollers

El Centre d’Estudis i l’Associació Cultural de Granollers celebren en aquest acte els 70 i 75 anys
respectivament.
L’acte serà un repàs d’aquests anys d’història d’ambdues entitats i comptarà amb les
intervencions de Ricard Caussa, president de l’Associació Cultural de Granollers, i Jaume Dantí,
director del Centre d’Estudis.de Granollers. Clourà l’acte la Senyora Alba Barnusell, alcaldessa de
Granollers.
Acabats els parlaments, hi haurà un petit pica-pica i una copa de cava per brindar plegats.
Aquest acte donarà el tret de sortida de les activitats de celebració dels
respectius aniversaris.