Pel be de tothom, naturalment. Te n’adones però quan estàs fora de joc, quan no pots fer segons quines coses per algun motiu. Ara, jo, per una petita dolència a un ull i, em osta acceptar! Per què som, al menys jo, tant reacis als per què?
He gaudit de bona salut, mai m’ha frenat res des que tinc ús de raó: família, amics, però ara, un petit problema a la vista m’ha deixat uns dies fora de joc i, em costa d’assimilar.
La vida no és com la voldríem: estar sempre sans i estalvis, disposats a fer el què calgui no importa quan ni on. M’oblido que he crescut molt i, he de modificar hàbits. N’hauré d’aprendre, no serà fàcil. Sempre m’han agradat les coses difícils
Viure lluny d’una ciutat no és addient quan creixes, quan tothom organitza les seves vides -com és natural amb les seves famílies- i és aleshores quan et preguntes: i tu què hi fas aquí?
He tingut dies per pensar, per recordar coses viscudes quan amb tots els fills petits gaudiem de la Natura, de la terra -que algun a vegades n’embolicava i guardava sota al seu llit, no fos cas que s’acabés-.
La vida és cambiant i urgeix adaprtar-se a les noves situacions. Intentaré fer-ho. Com be diu el refrany: renovar-se o morir…
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.