No sabem espavilar nos com fan els joves, les oportunitats de coneixements rebuts son diferents, al menys jo, com molts d’una generació de post guerra, tot ens ha estat dificultós. Hem hagut de fer mans i manegues per a seguir caminant, demanant ajut, sense vergonya, als del nostre entorn.
L’ordinador és una eina fabulosa però no és amiga dels més grans que no hem tingut preparació. Sabeu? Tinc molts anys i, quan jo volia em deixessin fer batxillerat m’ho va desestimar la família. Per què?
Tindria d’anar a l’Institut on també hi anaven nois, ja que, a les monges on em van enviar, no feien més que comerç. Ep! Jo tenia només 12 anys i ganes d’estudiar, poder anar a la Universitat.
Què em van deixar fer? Idiomes, ballet, solfeig, piano, cosir i brodar on els nois no hi feien cap. Imagineu la mentalitat de la majoria de famílies, no era únicament la meva sinó general.
Sovint penso que sortosament vam sortir bona gent. No tinc pas clar com vaig resistir tanta tonteria fins que em vaig casar. Sort del meu estimat Oriol i la seva família que em van ensenyar a pensar.
Algunes conseqüències encara les pago avui. La vida és envejosa i no ajuda quan li correspondria, menys ara, aquesta setmana, que m’arribaran els vuitanta set.
Consti que mai he intentat fer allò que no em correspon. M’agradaria poder deixar palès meus sentiments d’agraïment a tots aquells que han estat prop meu quan els he necessitat.
Avui dimecres he tingut dificultats amb la pèrdua d’un document important que, finalment gràcies a l’ajut de la meva neta Maria he pogut recuperar. Gràcies.
La família i els amics son el millor regal que hom pot rebre. Gràcies a tots ! Us estimo malgrat els anys. Sabeu on trobar me si per alguna cosa puc ser vos útil. Fins a sempre!
blog de Montserrat Ponsa 