Anem fent…

“Anem fent”, frase que sovintejava en boca de la gent quan jo era petita. Deia molt, era profunda. No existien els ginys d’ara, les possibilitats de tantes coses que tenim avui: comprar, viatjar, menjar, vestir. Any ha, eren ràncies arreu. Curiosament els més afavorits -apart dels que tenien grans propietats, pocs-, eren els que vivíem als pobles, malgrat ser considerats de rang inferior. Treballaven a la fàbrica però, la majoria tenien un trosset de terra on cultivar productes bàsics que mimaven com el be més preuat que els ajudava i era elemental per a l’economia familiar. Si em llegeix algú que va viure la Guerra Civil, recordarà que, la gent de ciutat, passava més gana que als pobles, on anaven caminant fent qui-sap-los quilòmetres per gaudir d’una verdura, d’uns ous, d’un conill o un pollastre… Molts no tenien l’opció ni de posar un plat a taula.

    Avui, S XXI el de les grans descobertes, és el que ha promogut majors diferències socials. La frase Anem fent te connotacions diferents, però continua vigent.  Segle en el qual molts es consideraven rics, fent tripijocs mercenaris per  fer-ho creure als del seu entorn.  Anem fent té, ara i aquí,,  connotacions diferents… No pas per  seguir fruint de la família, els amics, sinó per intentar enlluernar amb allò que no tenen, però que s’ho maneguen per fer creure que son potents, rics, poderosos…Pobrissons! L’enveja és un dels principals pecats capitals. Algú se’n recorda dels altres? Son set com ens van ensenyar a catecisme: la supèrbia, l’avarícia,  la luxúria, l’ira, l’enveja, la gola i la peresa. Jo n’hi sumo altre,  poderós en aquest segle que ens ha tocat en sort: l’afany de glòria, de notorietat, que es parli de tu, que treguin als diaris la teva imatge, encara que no sigui per a bé . Recordo un gran amic, gran professional i polític; em va deixar estorada quan un dia al voltant d’una taula on dinàvem quan em va dir que la primera cosa que feia cada matí així que es despertava era repassar la premsa per veure si hi sortia(!) Mai no ho hauria imaginat d’ell

   Intentem fer allò que a l’escola en deien examen de consciència i decidim a quin bàndol pertanyem: som dels que anem fent o volem ser sempre notoris, sense importar el cost. Val a dir que hi ha excepcions honroses, les d’aquells que treballen pel be comú, pel fet d’ajudar, de ser solidaris amb els més pobres i desvalguts -gairebé els més nombrosos-, els que sovint no tenen ningú ni res per posar-se a la boca. No és una fal-làcia. N’hi ha molts. No solen fer gaire remor. No els deixem sols.

   I avui a la Cuina de resistència parlarem dels fons de cuina, una d’aquelles preparacions que podem tenir de reserva i ens ajudarà a fer més fàcil  algunes menges, sigui carn, sigui peix, una pasta o un arròs . Avui proposo: la samfaina. És una salsa agraïda de gran utilitat que aprofita les verdures del temps: ceba, alls, porros, pebrot vermell i pebrot verd, carbassó, albergínia, tomàquet.

PREPARACIÓ. Cal fer enrossir a foc suau  les verdures tallades a daus, començant per la ceba, els alls, el porros, els pebrots vermells i els verds, els carbassons i, quan tot plegat està a mitja cocció, cal afegir-hi els tomàquets, sal, sucre, pebre i uns brots de julivert fresc. Jo hi sumo també una cullerada de vinagre. La samfaina és una agradable salsa agre-dolça per acompanyar qualsevol carn i peix, pasta, verdura o amanida. I també és excel-lent per fer un remenat d’ous amb samfaina.

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: