Avui dia especial, grans records de vida. La d’una familia llarga amb molts fills com la nostra que, quan aribaben aquestes dates, era de pura bogeria.
Mentre els nostres fills eren petits -quan la més gran tenia treze anys va nèixer la novena- com es pot suposar, tot sortia de mare com es diu vulgarment. Tot era diferent, avui els infants ho tenen tot, no importa el què demanin qualsevol dia de l’any. Penso que el plaer que sentien ells, avui és, per a molts desconegut.
Vivíem a Granollers en un pis gran. El que té la tribuna i balcó. Quan hi passo per davant sempre m’hi aturo, tanco els ulls i les imatges que apareixen son entre agraïment i enyor. Recordo que un dels meus fills demanava als Reis terra embolicada. Altre llençava des del balcó allò que no li agradava. Els veins ho recollien.
L’any 1970 vam anar a viure a l’Ametlla on feia anys hi passàvem l’estiu. La novena filla va nèixer allà. Era important que tinguessin terra per tocar, espai per correr. El bosc molt proper. Vam tenir una vida molt plena, també amb ensurts: un del fills el Marc va morir jugant un partit de fubol amb el seu equip del poble. El meu estimat Oriol mai ho va acceptar. Va morir uns anys després. La vida segueix… ara amb pandèmia. Sabeu què vaig demanar als Mags d’Orient? Que s’enduguessin la pandèmia. Veurem si son mags de veritat…
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.