El projecte de llei audiovisual aprovat pel Consell de Ministres de Pedro Sánchez ha tornat a ser una nova presa de pèl i els compromisos que suposadament havia assolit, en aquest cas amb Esquerra Republicana, i que li havien permès tirar endavant els pressupostos generals de l’Estat al Congrés dels Diputats s’han evaporat en un tres i no res. Gairebé no és notícia que això hagi succeït, ja que els precedents d’incompliments del president del govern espanyol són, a hores d’ara, de rècord Guinness. Tant li fa que es parli del català, de les infraestructures o de l’execució pressupostària, en algun moment, quan s’ha de posar negre sobre blanc… la negociació descarrila i, llavors, el govern espanyol ja està a tantes llegües lluny que ja no necessita corregir res.
En resum i per fer-ho curt, la situació és la següent: el govern espanyol havia assolit un acord que contemplava l’obligatorietat d’incloure una quota per a llengües oficials del 6% del contingut ofert a les plataformes audiovisuals. Aquest percentatge s’havia establert a partir que el 30% del catàleg havia de ser obra europea. Llavors, d’aquest 30%, la meitat haurà d’estar en llengües de l’Estat, i d’aquestes, el 40% en català, eusquera o gallec. Això suma el 6% acordat per a les tres llengües considerades cooficials juntament amb el castellà en les respectives comunitats autònomes. A la pràctica, pot acabar sent, perfectament, un 2% del catàleg per a cada llengua
En aquest matís, que pel que sembla ja estava en la lletra petita de l’acord, Pedro Sánchez hi ha introduït l’últim truc dels Jocs de Mans La Moncloa: sí, bé, però no serà exactament així i les plataformes audiovisuals es dividiran entre les que tenen residència a l’estat espanyol i les que no. Ai carai! Sánchez aixeca el mocador i resulta que la mesura només afecta Movistar, Atresmedia i Filmin i, a més, aquesta última ja compleix la ràtio. Netflix, Amazon Prime Video, Disney o HBO Max no es veurien afectades, ja que regiria la norma europea de país d’origen. Per acabar-ho d’adobar, el govern espanyol ―el projecte és de la vicepresidenta primera, Nadia Calviño― considera que és respectuós amb l’acord amb Esquerra.
Ja es trobarà una solució, sobretot després que Esquerra hagi hagut d’elevar el to i amenaçar d’ensorrar la llei i fins i tot bloquejar els pressupostos al Senat. Intentar tombar-los és una mica més difícil que en el Congrés, ja que a la cambra alta el PSOE té majories alternatives amb molts partits petits, i serien tornats al govern, que hauria de tornar a presentar el projecte a la cambra baixa, on es jugaria l’última partida. No arribarà la sang al riu i, al final, es visualitzarà un acord. Però molt em temo, perquè l’experiència no permet pensar una altra cosa, que serà un nou incompliment. En aquest nou trajecte sorgirà un imprevist, una normativa europea o alguna cosa s’inventaran perquè el final no sigui el previst.
No passava res, amb la llei Celaá, i, al final, la immersió a les escoles perilla. Recorda sempre el capità Renault, a Casablanca, cridant: «Quin escàndol, quin escàndol, he descobert que aquí es juga!». La Moncloa podria perfectament tenir a l’entrada un cartell amb el següent lema: «Aquí s’enganya».
blog de Montserrat Ponsa 