Dia esperat quan érem infants, quan gaudíem de les revetlles, dites verbenes, costum especial nostra, de Catalunya que, amb el pas del temps ha decaigut. No és aquest el mot idoni, més aviat caldria explicar als més joves que les festes no eren com ara -que cada dia ho és- sinó que venien marcades per diferents esdeveniments. Era l’entrada a l’estiu, focs, ballarugues, trobades de petits i grans cadascú amb els seus. Fogueres, cava, coca, música, ball ni que fós amb un acordeó o quatre músics… Nit esperada per a petits i grans.
Focs que calia preveure recollint quelcom que fes brasa per a coure´hi butifarres que acompanyades patates escalivads a la cendra, i de pa amb tomàquet, serien el preàmbul de la festa que arribaria rera l’encesa del foc. Existia un joc que era d’intentar anul.lar les fogueres dels carrers veins per tal que la teva fos única, la que acolliria tothom. Poques vegades s’aconseguia.
Petards vulgars -no com ara tant vistoros- simplement eren trons, feien molt soroll, amb els que els nois, nostres amics, aconstumaven a espantar-nos.
blog de Montserrat Ponsa 