Per sort la història no és un instant d’eternitat, gloriós o nefast. La historia la conformen moltes situacions diverses , molts instants continuats i variants segons el context.
Cuba era, abans de la revolució cubana, el puticlub dels americans amb diners. Com aquell que anava a la seva particular “casita blanca” a la Barcelona franquista.
Amb la caiguda del règim criminal de Batista a mans del poble cubà revoltat dirigit per Fidel i els seus barbuts, arreu del món la llegenda del feble David contra el totpoderós Goliat, pren forma, colors i música. Havia nascut la possibilitat d’una revolta popular exitosa i entusiasmant. Una revolta alegra que, ben aviat, va donar il·lusió a tots els condemnats de la terra. De llevant a ponent de nou una esperança, un testimoni i una creença a on penjar la revolta de tot i tots en el segle 20.
Crear i vertebrar una il·lusió a través de minuts i minuts de revolta col·lectiva als nassos mateix d’un Goliat americà que no va dubtar a retenir Guantànamo i a rebentar tot el que podien (i podien molt) de la incipient revolta d’uns illencs del Carib amb les mans buides i crivellades de tant treball i esclavitud. Només la il·lusió pot vèncer des de la indigència als totpoderosos carregats de diners però sense ni un gram d’ il·lusió. (A Vietnam es va repetir la historia).
La revolució cubana amb Fidel i Guevara al davant seran el referent del segle 20 que farà de contrapès històric a un dels segles més sanguinaris de la historia de la Humanitat.
Una revolta que no busca pal·liatius ni caritats, sinó justícia i justícia i més justícia.
Així ho vaig viure i percebre, mirant fit a fit a Fidel, més d’una hora, a la trobada a l’àtic de l’Havana Libre. Era l’any 1973.
Ara i avui, des de la merda dels seus corrals podrits d’intoleràncies, amb cadàvers a la cuneta, amb muntatges de corrupció política sense fi, de fronteres marítimes plenes de cadàvers naufragats i d’uns camps de mort retenint fugats de repressions sense cap atenció… així, doncs, des de la seva merda escridassen i gesticulen contra Fidel, acabat de morir.
Que fàcils i brillants poden ser els judicis des del sofà del “no haver fotut mai res per ningú”.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.