I la vida va..

Penso mentre escric amb la pel·lícula  Et la nave va de  Fellini 1983. Se’n recorden? La vull reveure ara que tinc temps.

No som tant fantàstics però continuem caminant. La vida segueix pels que hi som però, malauradament, són molts els coneguts que ens han deixat. Aquest Virus s’abraona de manera especial amb la gent gran, gremi al qual pertanyo. He perdut molts coneguts, d’altres ho han resistit i continuen dempeus però esporuguits.

Imagino què passarà el dia que acabi aquest malson i festegem, amb tots els que ens hem compromès  a celebrar-ho. Hem d’esperar que els dies passin, que la pandèmia toqui la Simfonia final, i que  sans i estalvis, puguem fer festa grossa amb parents i amics. Sovint ens hem dit agafarem una borratxera i, son tants els amics, que, ho haurem d’unificar, fer-ho plegats o, com diuen a Castella “pereceremos en el intento”, per tanta botella…

Aquest maleït com jo anomeno el Corona-virus,  sembla que hauria de ser destinat, únicament a la Corona, oi? El nom s’ho porta. No sabem si se n’han lliurat. NO soc addicta a les xarxes.

Els que pensàvem haver ho vist tot i treballat per causes justes se’ns acosta feina grossa. Serà difícil ajudar, donat les migrades economies en les quals ens movem, la immensa majoria  vivim d’una pensió i, no dona per a fer dispendis. Som amatents equilibristes!

La meva preocupació, en aquests moments, rau amb el benestar de la  meva llarga família, desitjant que aquest mal bitxo, no se n’enamori. Mai no hauria imaginat viure un temps tant llarg confinada sense sortir de casa… Doncs sí, i no ha estat dificultós. Sense televisió però llegint, escrivint, cuinant, passa el temps volant. Sí que puc dir-vos que sovint enraono sola. Em barallo amb mi mateixa pensant quelcom que he obviat i no calia…

Tinc un petit jardí on sortir, la llàstima és que hi ha molt pol·len i hi soc al-lèrgica. Com que ja ho sé, seguint les recomanacions del meu capçalera, prenc mesures per a poder gaudir de les flors grogues i blanques que creixen com mongeteres.

Tinc també moltes visites alades. Mai havia vist tant ocellam. Gràcies a les pluges,  segur que enmig d’herbes i flors els cucs hi fan el seu agost. Aleshores apareixen els ocellets i es mengen els cucs… El més gran es menja al més petit. Darrera els vidres tinc molt a visionar…

Sobreviure és això… Sempre, des que el món és món el peix gros s’ha menjat el petit. També a la vida quotidiana sol passar, però malauradament, ningú vol que sigui dit. Tothom vol ser el que s’ho empassa tot, jo no. Mai...

Responder

Por favor, inicia sesión con uno de estos métodos para publicar tu comentario:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: