No suporto ni l’un ni l’altre. M’agradar més la calor. És bo el refrany de que a l’estiu tota cuca viu, no amb la gebror. Al carrer? Només alguns nens jugant a pilota, tothom roman tancat esperant millor temperatura. He anat a caminar com cada dia però he tornat més ràpid que en altres ocasions. El vent em deixa sense alé.
Penso amb les persones que romanen al ras i, em costa d’assimilar. Haurien d’existir uns espais on puguessin al menys, pernoctar.
Sembla que aquest hivern serà llarg. Malgrat he sortit a caminar protegida, semblava que no portés la roba pertinent. Llum extraordinària , el cel és inigualable, mai el mateix. Torno abans del previst, no és hora de resistir. Miro rera els vidres posta de sol al fons. Les branques de les oliveres no deixen de bellugar-se.
blog de Montserrat Ponsa 