Des de sempre, m’ha esperverat la foscor. Quan era petita recordo que necessitava llum a l’hora d’anar a dormir. Vivía amb pares àvia i germanes a l’hostal del poble, les llums eren minces, la casa era gran i anar a dormir era sempre un temor: des la zona de baix on hi havia l’imprescindible per una casa que acollia estadans, cuina gran, dos menjadors, llar de foc, i un quarto on guardar queviures per una banda, una entrada de casa gran amb un celler grandissim plé de tiraranys i una olor que encara sento si tanco els ulls- que comunicava amb la part de darrera la casa, la cotxeria i estable amb un safareig interior, una comuna, un galliner, molts tiraranys i nius d’orenetes que apareixin cada primavera. Sempre he pensat que la por a la foscor em ve d’aleshores, necessitàvem companyia per anar-hi.
Mentre hi ha claror soc persona feliç, quan com ara la fosca arriva a mitja tarda i no tens temps ni per passejar, em sento diferent de quan m’escalfa el sol i la claror arriba fins tard, com a l’estiu. Si a més a més fa fred, faria com les orenetes, emigraria vers la llum, no importa on.
blog de Montserrat Ponsa 