Anys ha, hi havia unes dates marcades per tal que les famílies es reunissin, la mobilitat era defectuosa, carro, a peu, tren … eren habituals pels desplaçaments. A mi em van portar a viure a casa d’uns oncles a Granollers que no tenien fills quan tenia 7 anys. Per anar de casa meva El Pont de Vilomara a Granollers tardàvem un dia sencer.
Caminant anàvem a agafar el tren a Sant Vicenç de Castellet fins a Montcada. Hi habia 2 linies que no podies confondre Montcada Reixac i Montcada Bifurcació. No tots els trens et duien a la pertinent. Calia caminar i esperar de nou les hores que calguéssin per coincidir amb el tren que anava a Granollers.
Quan van arribar els cotxes, era un luxe disposar d’un, per petit que fos, a casa nostra va ser un Renault 4/4 que, ben aviat, ens va quedar petit.
Fèiem etapes, però recordo que ens hi enquibíem 7 o 8 per a petits desplaçaments. Records de vida feliç, quan a casa a Granollers o a l’Ametlla, amb fills petits, ho resistíem tot.
La vida però és envejosa, No suporta la felicitat de ningú. Acostuma a passar factura
blog de Montserrat Ponsa 