Ens estant inoculant la por per totes bandes. Urgeix tenir clar què hem de fer, com i què hem d’obviar. Les veus crítiques sovint son part interessada que pretenen fer-nos creure en la maldat de segons qui i la necessitat de treure’ns de sobre segons què que els molesta i no els dona rèdits.
Res pitjor que la por, capaç de ser inoculada als més dèbils o, a aquells que temen, sense comprobar d’on ha sortit que,coses dolentes li arribaran si no fa cas d’alló que alguns pretenen fer-nos creure. Maleïts siguin!
De petita vaig passar molta por.. A entrada de fosc no gosava anar sola per l’hostal -casa meva- ni anar a dormir si no hi anàvem les tres germanes. Dormia tapada cap inclós. Les suades que em produien feien que, en més d’una ocasió, tingues de canviar me el pijama.
Els vespres, no gosava anar sola pel carrer. Sentia sorolls arreu. Ja casada -20 anys- si el meu estimat Oriol tenia una reunió deprés de sopar, jo romania al menjador esperant que tornés. La casa era gran i no em veia amb cor de moure’m.
Sortosament l’arribada dels fills ho va modificar tot, No em quedava altra remei que moure’m per estar prop seu quan els sentia que es movien o, em cridaven.
Com diu el refrany: ¡Dios aprieta pero, no ahoga! Un bon dia vaig descobrir que tenia responsabilitats que no podia obviar i la por va desaparèixer.
La por d’ara, és més destructiva. No sabem qui n’és responsable però ho intuïm. Maleïts siguin…
Que l’infern els sigui lleu!
blog de Montserrat Ponsa 