blog de Montserrat Ponsa

Els carrers seran sempre nostres’ han fet la segona aturada ciutadana general, han paralitzat carreteres, autopistes i carrers a les grans ciutats i els pobles, tot combinat amb la convocatòria de vaga general desigual per la manca d’unitat sindical.

El moviment republicà enfoca les eleccions del 155 amb la convicció de que la força veritable rau més en la mobilització i lluita del poble que en uns lideratges que no estan a l’alçada del repte.

La rebel·lió catalana ha tingut prou força per aconseguir proclamar la república, però no la suficient per frenar el bloqueig per part de l’Estat. Tanmateix no s’ha dit l’última paraula.

La intervenció de les finances de la Generalitat (des del 20-S), la suspensió dels consellers i del president del govern català, l’empresonament dels Jordis, Sànchez i Cuixart, la dels i les conselleres, palesen que l’aplicació de l’article constitucional 155 destrueix les llibertats autonòmiques catalanes.

Les eleccions imposades per l’Estat, sense mínimes condiciones democràtiques, amb presos polítics hostatges de Regne, comencen a tornar-se contra qui les ha convocat; no s’ha provocat la desitjada divisió del moviment democràtic, sobiranista i independentista, entre uns que ho boicotegessin i altres que participessin.

En el cas de guanyar el 21-D el bloc constitucionalista i unionista -Ciutadans, PSC, PPC- amb l’acció legal i repressiva del govern estatal del PP, i el suport del PSOE, hi hauria una regressió generalitzada dels drets, serveis i llibertats catalanes. La llengua catalana menystinguda i postergada. L’economia catalana se’n ressentiria sense remei, cosa que afectaria greument al conjunt de l’economia espanyola.

Si guanyés àmpliament la majoria independentista de fins ara -PDECat, ERC, CUP-, ens hauríem de tornar a afrontar a la gran qüestió del 27-S a la nit, i la del silenci ensordidor del cap de setmana, en que el govern empès a la proclamació republicana, no va executar cap mesura de govern, ni simbòlica ni pràctica.

Quedar amb una situació parlamentaria similar a les eleccions anteriors, com si fossin un resultat de taules, no resoldria l’embat estatal que seguiria bloquejant i anul·lant l’autonomia.

Aquestes eleccions del 155 són un destret.

El desllorigador del que s’anomena blocs, constitucional i independentista, és conceptual i concret de poble mobilitzat.

En primer lloc no són dos blocs equiparables. El bloc constitucional és l’expressió política de la imposició estatal. És el bloc que representa el sosteniment d’un règim constitucional de 1978 caduc, impugnat pel moviment 15 M i denunciat com il·legítim per moviment republicanista català.

El bloc independentista està en franca progressió. Està fent un avenç des de l’anhel per la independència fins a les concepcions democràtiques republicanes, tendint a incloure les necessitats socials del nou Estat a constituir.

La clau rau en l’acord democràtic i social, com a fórmula per a la llibertat i la ruptura constitucional amb l’Estat espanyol del Regne.

Aquí apareix la concreció del poble mobilitzat l’1-O i 3-O. La nova legitimitat ciutadana política és la que pot permetre constituir un procés popular republicà. No hi ha avenç social, econòmic, ambiental, cultural i democràtic al marge o en contra del desenvolupament de la legitimitat de la decisió popular.

El moviment ciutadà , viu i vigorós, cerca la manera de l’avenç democràtic republicà.