Sort tenim de la companyia d’aquells que estimem i ens estimen. No té preu! Saben quan tens una dificultat, no saps com, però, ho intueixen i romanen amatents a qualsevol trucada. Penso allò que sovint discutiem: la família et ve donada, els amics son també família, jo diría sobrevinguda. Des d’aquestes ratlles us dic gràcies a tots, us estimo!
A mesura que ens fem grans apreciem allò que en altres moments no havíem descobert: No es pot viure en solitud. Tots, petits i grans ens necessitem, vulguem o no acceptar-ho. Aquí rau el gran paper que hi juguen els amics, malgrat siguem diferents en el nostre pensar i actuar i, sobretot, tenint en compte la diferència d’edat. Arreu, sempre solo ser la més gran, (en anys)..
Hi ha qui enyora la solitud -jo ho feia quan era més jove-. Ara m’agrada tenir prop meu la gent que estimo i m’estima., no importa l’edat. L’actualitat i dificultats del món -que entre tots hem construit- promouen llargues disquisicions, sempre, dins el respecte mutu a què estem avesats. Els que vam nèixer en plena guerra civil podem donar fe de que: el món mai ha sigut un espai de flors i violes com alguns ens volien fer creure.
Amb el pas dels anys he estat afavorida amb l’estima de molts amics que, malauradament, ja no hi son. Sempre era la més jove de la colla i ara, en pago les conseqüències. M’he quedat orfe dels que m’han acompanyat al llarg de la vida. Consti que segueixen en el meu cor, i en la meva memòria. A tots gràcies, us estimo!
blog de Montserrat Ponsa 